DESCRÈDIT POLÍTIC

La classe política està en hores bai­xes. El descrèdit cap a tot allò que ve dels de dalt ja no és només una per­cepció de qui lle­geix el món des del micro­cos­mos de Twit­ter, ja sigui insul­tant, aplau­dint o pon­ti­fi­cant. Ho diuen, de manera explícita, els resul­tats de l’últim informe fet públic aquesta set­mana sobre la pola­rit­zació i con­vivència a l’Estat espa­nyol encar­re­gat per l’Ins­ti­tut Català Inter­na­ci­o­nal per la Pau (ICIP). El ciu­tadà de car­rer ha per­dut la con­fiança en les ins­ti­tu­ci­ons i els par­tits polítics gene­ren rebuig. També ho diuen, de manera implícita, els resul­tats de la pri­mera volta de les elec­ci­ons fran­ce­ses: cai­guda de la par­ti­ci­pació, vola­ti­lit­zació dels par­tits tra­di­ci­o­nals i con­so­li­dació dels popu­lis­mes. Aquesta set­mana també ens hem escan­da­lit­zat perquè a Cas­te­lla i Lleó per poder gover­nar el PP ha blan­que­jat la ultra­dreta. Pot­ser el pro­blema no és donar poder a Vox –que també– sinó mirar d’enten­dre per què un 36% dels lle­o­ne­sos no van anar a votar i un 17% dels que ho van fer van con­si­de­rar l’extrema dreta una bona alter­na­tiva.

Ni la con­fiança es gua­nya d’avui per demà ni el descrèdit s’obté d’un dia per l’altre. Venim de períodes difícils i com­pli­cats en molts àmbits i la suma de molts desen­ganys ens aboca a la des­con­nexió. En el cas català –i també per motius opo­sats en el cas espa­nyol–, els anys del procés, la repressió, la sentència o els indults han gene­rat frus­tració entre la població. També els par­tits polítics massa sovint s’han per­dut el res­pecte entre si i de por­tes enfora la imatge és la d’un “tot s’hi val si hi surto gua­nyant jo”. La cor­rupció o les dis­pu­tes inter­nes, algu­nes més dis­si­mu­la­des i d’altres vol­gu­da­ment fil­tra­des perquè l’opinió pública decanti la balança, com ha pas­sat en la direcció del PP, també fan un flac favor a la classe política. Tam­poc hi ajuda que després de dos sacri­fi­cats anys de pandèmia hàgim de lle­gir que uns van fer rics els amics com­prant-los a preu d’or mas­ca­re­tes men­tre d’altres –és el cas de Boris John­son– tan­quen l’escàndol de les fes­tes durant el con­fi­na­ment amb mul­tes irrisòries. Recu­pe­rar la cre­di­bi­li­tat no és ni fàcil ni ràpid però fer veure que no passa res és abo­car-nos a tots al pedre­gar del popu­lisme.