SENSE NOM

Segons el darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, només un 41% dels enquestats saben qui és el president de la Generalitat. La dada, molt probablement, és un reflex d’un desinterès de la ciutadania per la política actual, extrapolable a qualsevol altre espai de poder, sigui un land alemany o un estat d’Austràlia. La comparació amb altres àmbits, ja sigui l’esport o l’espectacle, resulta ben fàcil; i es fa difícil imaginar un resultat semblant si preguntéssim el nom de l’actual entrenador del Barça o de l’actor que va bufetejar un humorista a la gala dels Oscars. Tampoc crec que l’enquesta fos gaire diferent si es fes a qualsevol altra autonomia, amb l’excepció feta del País Basc i, fins fa pocs dies, de Galícia, on els inquilins presidencials acumulen o acumulaven més temps en el poder.

En tot cas, si deixem enrere la comparació amb l’esport o amb altres latituds i ens centrem en el cas català, no deixa de sobtar que la meitat dels nostres conciutadans desconeguin que Pere Aragonès és l’inquilí del Palau de la Generalitat. La dada pot interpretar-se de moltes maneres. Una opinadora de l’espai ideològic dels comuns va afirmar fa pocs dies que el desconeixement no es devia tant “a la trajectòria de Pere Aragonès [...] sinó a la debilitat de la institució, deteriorada de forma molt sensible els darrers anys”. Pot ser veritat, però es fa difícil imaginar un coneixement superior de José Montilla, el segon president del tripartit. També podem interpretar aquest desconeixement com una conseqüència més de la situació de la política catalana, ben poc motivadora. S’han acabat els anys de l’èpica, en què els presidents de la Generalitat eren fuetejats constantment per alguns mitjans d’aquí i bona part dels d’allà. Altrament, la percepció actual, més enllà del perfil del l’actual president de la Generalitat, poc procliu als excessos, és que el govern no té gaire capacitat per decidir sobre els temes essencials, ja sigui la pujada dels preus o la llengua vehicular de l’ensenyament. Tot això es decideix des del Palau de La Moncloa o des d’una sala judicial. Aragonès, per bé o per mal, no forma part de les converses de bar, de les xerrades a les perruqueries o dels col·loquis informals amb els amics. Ni ell ni de fet cap altre membre del govern, a excepció feta del conseller d’Ensenyament, que ha emergit a l’actualitat política a cop de decret i d’enrabiada de la comunitat docent i de les entitats en defensa de la llengua. El govern actual, amb el seu president al capdavant, no genera expectació, ni interès. I això ens hauria de preocupar.