SENSE NOM

Segons el dar­rer baròmetre del Cen­tre d’Estu­dis d’Opinió, només un 41% dels enques­tats saben qui és el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. La dada, molt pro­ba­ble­ment, és un reflex d’un des­in­terès de la ciu­ta­da­nia per la política actual, extra­po­la­ble a qual­se­vol altre espai de poder, sigui un land ale­many o un estat d’Austràlia. La com­pa­ració amb altres àmbits, ja sigui l’esport o l’espec­ta­cle, resulta ben fàcil; i es fa difícil ima­gi­nar un resul­tat sem­blant si pre­guntéssim el nom de l’actual entre­na­dor del Barça o de l’actor que va bufe­te­jar un humo­rista a la gala dels Oscars. Tam­poc crec que l’enquesta fos gaire dife­rent si es fes a qual­se­vol altra auto­no­mia, amb l’excepció feta del País Basc i, fins fa pocs dies, de Galícia, on els inqui­lins pre­si­den­ci­als acu­mu­len o acu­mu­la­ven més temps en el poder.

En tot cas, si dei­xem enrere la com­pa­ració amb l’esport o amb altres lati­tuds i ens cen­trem en el cas català, no deixa de sob­tar que la mei­tat dels nos­tres con­ciu­ta­dans des­co­ne­guin que Pere Ara­gonès és l’inquilí del Palau de la Gene­ra­li­tat. La dada pot inter­pre­tar-se de mol­tes mane­res. Una opi­na­dora de l’espai ideològic dels comuns va afir­mar fa pocs dies que el des­co­nei­xe­ment no es devia tant “a la tra­jectòria de Pere Ara­gonès [...] sinó a la debi­li­tat de la ins­ti­tució, dete­ri­o­rada de forma molt sen­si­ble els dar­rers anys”. Pot ser veri­tat, però es fa difícil ima­gi­nar un conei­xe­ment supe­rior de José Mon­ti­lla, el segon pre­si­dent del tri­par­tit. També podem inter­pre­tar aquest des­co­nei­xe­ment com una con­seqüència més de la situ­ació de la política cata­lana, ben poc moti­va­dora. S’han aca­bat els anys de l’èpica, en què els pre­si­dents de la Gene­ra­li­tat eren fue­te­jats cons­tant­ment per alguns mit­jans d’aquí i bona part dels d’allà. Altra­ment, la per­cepció actual, més enllà del per­fil del l’actual pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, poc pro­cliu als exces­sos, és que el govern no té gaire capa­ci­tat per deci­dir sobre els temes essen­ci­als, ja sigui la pujada dels preus o la llen­gua vehi­cu­lar de l’ense­nya­ment. Tot això es deci­deix des del Palau de La Mon­cloa o des d’una sala judi­cial. Ara­gonès, per bé o per mal, no forma part de les con­ver­ses de bar, de les xer­ra­des a les per­ru­que­ries o dels col·loquis infor­mals amb els amics. Ni ell ni de fet cap altre mem­bre del govern, a excepció feta del con­se­ller d’Ense­nya­ment, que ha emer­git a l’actu­a­li­tat política a cop de decret i d’enra­bi­ada de la comu­ni­tat docent i de les enti­tats en defensa de la llen­gua. El govern actual, amb el seu pre­si­dent al cap­da­vant, no genera expec­tació, ni interès. I això ens hau­ria de pre­o­cu­par.