LA COMISSIÓ EUROPEA TÉ UN PROBLEMA

Quan veiem que els prin­ci­pis i valors que han de sus­ten­tar la Unió Euro­pea es veuen poster­gats, medi­a­tit­zats o reta­llats en la supo­sada recerca d’una segu­re­tat que no és tal i a canvi d’una inde­guda com­plaença amb interes­sos que, en defi­ni­tiva, ens són ali­e­nes, serà, segu­ra­ment, a deter­mi­na­des ins­ti­tu­ci­ons de la mateixa Unió, com són el Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea (TJUE) i el Tri­bu­nal Gene­ral de la Unió Euro­pea (TGUE), a les quals es dema­narà o s’enco­ma­narà la defensa d’aquests pilars democràtics en què cal sus­ten­tar una Unió que estava cri­dada a ser un espai de lli­ber­tat i segu­re­tat sense fron­te­res inte­ri­ors.

La manera com l’exe­cu­tiu euro­peu s’està con­duint, amb el con­següent allu­nya­ment dels valors o prin­ci­pis fona­men­ta­dors de la Unió, neces­sita un con­trapès eficaç, efi­ci­ent i enèrgic que actuï com a ele­ment cor­rec­tor de deter­mi­na­des tendències i mesu­res que no aju­den gens a ges­tar o aca­bar de con­so­li­dar aquest ideal d’espai únic del qual ens han anat par­lant, i amb el qual a molts ens han seduït, en les dar­re­res dècades.

La Unió, que encara dista de ser una autèntica fede­ració o con­fe­de­ració d’estats, sí que té una dinàmica de fun­ci­o­na­ment, almenys en els òrgans ges­tors del seu poder, que obliga a l’existència de con­tra­pe­sos ade­quats, i fins ara aquesta funció està enco­ma­nada, espe­ci­al­ment, al TGUE com a òrgan revi­sor de les deci­si­ons que adop­ten les diver­ses ins­ti­tu­ci­ons de la Unió, i, amb més o menys encert, fins ara, ha com­plert amb aquesta comesa.

Pen­sar, com fan alguns, que un òrgan exe­cu­tiu, o assi­mi­la­ble a un exe­cu­tiu, com és la Comissió pot actuar impu­ne­ment sense cap mena de con­trapès o con­tra­po­der és tant com renun­ciar a alguns prin­ci­pis bàsics com són el de caràcter democràtic de les ins­ti­tu­ci­ons, la sepa­ració de poders i la inter­dicció de l’arbi­tra­ri­e­tat i, per això, en diver­sos trac­tats –dret pri­mari de la Unió– es pre­veu la inter­venció, en pri­mera instància, del TGUE com a òrgan revi­sor, fins i tot cor­rec­tor, de deter­mi­nats com­por­ta­ments que són incom­pa­ti­bles amb l’essència d’allò que està cri­dat a ser l’espai comú euro­peu; en segona instància, aquesta funció cor­res­pon­dria al TJUE.

Insis­teixo, mol­tes de les diver­ses reso­lu­ci­ons que estan adop­tant des de la Comissió Euro­pea són autèntics atemp­tats als prin­ci­pis rec­tors de la Unió, vul­ne­ra­ci­ons fla­grants dels drets i lli­ber­tats reco­ne­guts en la Carta dels Drets Fona­men­tals de la Unió Euro­pea i, també, de mol­tes nor­mes ema­na­des, entre d’altres, de l’òrgan on rau la sobi­ra­nia euro­pea, que no és altre que el Par­la­ment Euro­peu.

Els argu­ments pels quals molts s’estan posant de per­fil davant les vul­ne­ra­ci­ons que comet la Comissió els conec, però cap, per molt greus i urgents que resul­tin deter­mi­nats esce­na­ris actu­als, per­met ni reta­llar lli­ber­tats ni modi­fi­car la base sobre la qual s’ha anat cons­truint un espai de lli­ber­tat i segu­re­tat comú sense fron­te­res inte­ri­ors; un espai on tots ens sen­tim còmodes.

Encara més, en situ­a­ci­ons com la que s’està vivint –a par­tir de la il·legal invasió russa d’Ucraïna– és, jus­ta­ment, quan les autènti­ques democràcies i els veri­ta­bles demòcra­tes són posats a prova per, des d’una talaia de supe­ri­o­ri­tat moral, sense renúncia ni apar­ta­ment dels seus prin­ci­pis, acon­se­guir sobre­po­sar-se a aquests pro­ble­mes sense arros­se­gar els seus pobles a esce­na­ris que no aca­ben dife­ren­ci­ant-se d’aquells que es diu com­ba­tre.

No és la pri­mera vegada que les democràcies euro­pees es veuen enfron­ta­des a esce­na­ris bèl·lics, a con­flic­tes com­ple­xos i a situ­a­ci­ons en què se les ha posat a prova no ja com a pobles sinó en les seves autènti­ques essències, i si hi ha alguna cosa que va reforçar aques­tes democràcies en el pas­sat va ser no apar­tar-se, jus­ta­ment, d’aquells prin­ci­pis i valors que les defi­nien com a tals.

La gran diferència entre el pas­sat i el pre­sent, per tant, en la manera com s’aborda el con­flicte, no rau en la com­ple­xi­tat o gra­ve­tat del con­flicte sinó en la qua­li­tat dels que ens gover­nen, en la pasta de la qual estan fets i en la inten­si­tat dels seus res­pec­tius com­pro­mi­sos amb els valors democràtics.

La Comissió Euro­pea, en la seva estruc­tura i repre­sen­ta­ti­vi­tat actual, té seri­o­sos pro­ble­mes de qua­li­tat democràtica i això és evi­dent perquè, majo­ritària­ment, als seus coman­da­ments no es tro­ben esta­dis­tes sinó autèntics vivi­dors de la política a qui tant se’ls en dona una manera de fer-la que una altra.

D’exem­ples d’això, n’hi ha molts, sens dubte la impa­ra­ble ver­bor­rea i els ardors bel·licis­tes del Sr. Bor­rell ser­vei­xen per il·lus­trar el que dic, però, sense ànim de per­so­na­lit­zar les crítiques, quin millor exem­ple que la posició que el 5 d’abril va sos­te­nir la Comissió Euro­pea davant del TJUE en les pre­ju­di­ci­als del jutge Lla­rena.

Plan­te­jar, com es va fer en aquesta sala de justícia, que els drets i lli­ber­tats indi­vi­du­als reco­ne­guts i garan­tits en la Carta dels Drets Fona­men­tals de la Unió Euro­pea (la Carta) depe­nien de l’acre­di­tació d’un risc sistèmic o gene­ra­lit­zat de vul­ne­ració de drets en un deter­mi­nat país és tant com negar la mateixa existència dels drets i lli­ber­tats indi­vi­du­als o supe­di­tar la seva garan­tia a aquest risc sistèmic o gene­ra­lit­zat de la seva vul­ne­ració.

Sem­bla un embar­bus­sa­ment, però no ho és: per a la Comissió, en aquests moments, els ciu­ta­dans només som titu­lars de drets i lli­ber­tats en funció de com de mala­ment fun­ci­oni un deter­mi­nat estat; òbvi­a­ment, un cri­teri així de tota­li­tari, anti­de­mocràtic i con­trari a la Carta és una cosa que només cal espe­rar d’un “exe­cu­tiu” al qual la democràcia i els ciu­ta­dans li impor­tin poc o gens.

El mateix passa amb múlti­ples, pre­ci­pi­ta­des i il·legals deci­si­ons adop­ta­des aquests mesos per la mateixa Comissió i que tant han acla­mat aquells que no són capaços d’enten­dre que en matèria de drets i lli­ber­tats fer un pas enrere és retro­ce­dir molts metres si no quilòmetres.

És per això, i per mol­tes més coses, que el paper que, com a con­tra­po­der, assu­mei­xin tant el TGUE com el TJUE serà essen­cial no només en el con­flicte entre el Regne d’Espa­nya i Cata­lu­nya sinó, sobre­tot, en la con­fi­gu­ració que es pretén donar a, com dic, un espai de segu­re­tat i lli­ber­tat sense fron­te­res comu­nes en què tots, inclo­ses les mino­ries naci­o­nals, ens sen­tim segurs, lliu­res i reflec­tits.

En defi­ni­tiva, ara toca més Europa i no menys com pre­te­nen fer-nos creure des de la Comissió, des dels diver­sos governs dels estats mem­bres i des de molts mit­jans de comu­ni­cació que ràpida­ment s’han ali­neat amb un esce­nari de pen­sa­ment únic en el qual, cre­guin-me, més d’hora que tard molts, massa, aca­ba­rem sen­tint-nos més que incòmodes.