PEGASUS FA DE DRAC

En aquesta set­mana de Sant Jordi d’enguany, el drac con­tra el que sem­pre havia llui­tat el cava­ller s’ha trans­for­mat en un cavall alat que ha escam­pat els llamps de Zeus sobre els nos­tres matei­xos caps. I, com bé sabien els gals “que resis­tien encara i sem­pre a l’inva­sor”, aquesta és l’única cosa que ens hau­ria de fer por. Perquè, com hem pogut veure en la com­pa­rei­xença que els capi­tans de l’inde­pen­den­tisme polític i social van fer a Brus­sel·les i en la que va fer el govern català al Palau, l’arti­lle­ria política no sola­ment no apunta tota en la mateixa direcció, sinó que cada un la car­rega amb una munició dife­rent, i fins i tot n’hi ha de fogueig. I no ens refe­rim a les denúncies sobre l’espi­o­natge que Espa­nya ha prac­ti­cat sem­pre i que tin­dran un recor­re­gut ima­gi­na­ble, sinó a la res­posta con­tra l’estat que el prac­tica. Per més que la resistència pacífica s’empari en els valors morals de qui sap res­pon­dre a les bufe­ta­des posant-hi l’altra galta, només qui té mol­tes cares pot aguan­tar totes les plan­to­fa­des sense immu­tar-se.