I AQUÍ NO PASSA RES

Quan estudiava història a l’escola, a l’institut o a la universitat, sempre em preguntava com era possible que la població (d’èpoques, cultures i països diferents) es deixés arrossegar per les guerres declarades dels dirigents de torn. Estudiava allò de les “causes i conseqüències” de la guerra d’aquell lloc, d’aquell altre i del de més enllà i mai arribava a comprendre com tanta gent assumia aquelles atrocitats, com podien posar la seva vida en risc d’aquella manera per decisions que altres havien pres i que desconeixien. Va ser una pel·lícula, La buena nueva, la que em va semblar que reflectia molt bé els secrets d’un conflicte com el que vam viure a Espanya en el segle passat. Les enveges, els odis personals, les malvolences que es disfressaven de tota la resta per acusar, per matar el veí, l’enemic. Et preguntes com es poden arribar a cometre tantes atrocitats i si en devem haver après alguna cosa. I resulta que no, que no n’hem après res, perquè davant dels nostres ulls es cometen irregularitats, abusos, injustícies i, malgrat tot, sembla que tot estigui en calma.

Aquesta setmana ha esclatat el Catalangate, un escàndol majúscul que evidencia l’espionatge a un grup de persones que tenen en comú unes idees polítiques. No han comès crims, no hi ha justificació per espiar-los, però s’ha fet. Una qüestió que hauria d’importar, en primer lloc, el govern espanyol, ja que la seguretat del seu estat s’ha vist amenaçada, de manera que el més lògic seria que el primer a denunciar els fets fos el president. No obstant això, des del Ministeri de Defensa, s’ha fugit d’estudi d’una manera realment preocupant i en lloc de mostrar-se preocupats per la vulneració de drets fonamentals de ciutadans a Espanya, se’n desentenen i intenten treure importància a una barbaritat com aquesta. Pablo Iglesias també està horroritzat, i hi estic molt d’acord. Aquesta setmana, en un interessant programa, va reunir Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Arnaldo Otegi, però vaig trobar a faltar, per mínima que fos, alguna referència al fet que ell era vicepresident del govern mentre es cometien els fets.

I mentrestant, el silenci eixordador d’una societat que s’ho empassa tot. Ja no sé què ha de passar perquè reaccionem. Sens dubte, ja és tard.