LES DEMOCRÀCIES NO ESPIEN

La des­hu­ma­nit­zació dels con­tra­ris fins a trans­for­mar-los en ene­mics sol ser el millor caldo de cul­tiu per aca­bar pri­vant-los dels seus drets més bàsics i fona­men­tals; es comença sin­di­cant-los, després ata­cant-los fins a demo­nit­zar-los i, final­ment, assu­mint una situ­ació en què aques­tes per­so­nes, ara ene­mics, ja són sub­jec­tes sense cap dret i, per tant, objec­tius fàcils per a qual­se­vol tipus d’arbi­tra­ri­e­tat.

No es tracta de res nou, sinó d’una dinàmica que s’ha vist en altres llocs –però també a Espa­nya–i en altres moments de la història, amb grups ben deter­mi­nats –negres, gita­nos, jueus, comu­nis­tes, etc.– als quals, final­ment, se’ls pot fer de tot perquè ni tenen drets ni són per­ce­buts com a per­so­nes, sinó com a ene­mics abso­lu­ta­ment des­hu­ma­nit­zats, fins a arri­bar al punt de cari­ca­tu­rit­zar-los.

Aquest procés de des­hu­ma­nit­zació del con­trari, ara ene­mic, és el que ha fet que s’hagi enge­gat una dinàmica d’espi­o­natge mas­siu con­tra relle­vants figu­res de la mino­ria naci­o­nal cata­lana –també del seu entorn i fins i tot de la seva defensa–, a través de l’ús del sis­tema Pega­sus, que no és res més que una sofis­ti­cada i per­versa arma de guerra del segle XXI que per­met l’accés il·limi­tat a tots els secrets de qual­se­vol afec­tat mit­jançant el seu telèfon mòbil i a tot allò que suc­ce­eix a prop de l’esmen­tat ter­mi­nal telefònic.

No m’estendré sobre com fun­ci­ona Pega­sus, no es tracta d’això, però sí que amb aquest accés il·limi­tat a la nos­tra inti­mi­tat se’ns des­pu­lla, se’ns des­arma i se’ns impe­deix guar­dar la part més sagrada de la nos­tra existència: la nos­tra inti­mi­tat i el secret de les nos­tres comu­ni­ca­ci­ons; ens han trac­tat com a pàries man­cats de qual­se­vol atri­but humà que ens per­meti poder gau­dir de drets simi­lars als que tenen aquells que ens per­se­guei­xen i que es con­si­de­ren posseïdors de la veri­tat.

Les línies ver­me­lles que s’han cre­uat a par­tir del moment en què es va ini­ciar l’espi­o­natge mas­siu con­tra la mino­ria naci­o­nal cata­lana i el seu entorn són un clar símptoma de la inten­si­tat d’una malal­tia que afecta Espa­nya i de la qual no només no volen par­lar, sinó que, a més, neguen: la incul­tura democràtica, que és la base sobre la qual s’ha cons­truït l’odi cap a les mino­ries naci­o­nals, ara expres­sat en con­tra dels cata­lans.

En cap país amb una mínima base democràtica, un espi­o­natge mas­siu com el que s’ha acre­di­tat, i que només és la punta de l’ice­berg de tot el que han fet i de tot el que sor­tirà, que­da­ria impune per molt com­plex que resultés inves­ti­gar-ne l’auto­ria.

En cap país amb una mínima base democràtica, un espi­o­natge mas­siu com el que s’ha acre­di­tat, i que només és la punta de l’ice­berg de tot el que han fet i de tot el que sor­tirà, es tro­ba­ria la més mínima jus­ti­fi­cació ni suport un cop des­co­bert ni hi hau­ria comen­ta­ris­tes, ni ter­tu­li­ans, ni polítics inten­tant jus­ti­fi­car-lo amb argu­ments tan pue­rils com la segu­re­tat naci­o­nal, la indis­so­lu­ble uni­tat de la nació o, fins i tot, la supo­sada amenaça russa.

En cap país amb una mínima base democràtica, un espi­o­natge mas­siu com el que s’ha acre­di­tat, i que només és la punta de l’ice­berg de tot el que han fet i de tot el que sor­tirà, un par­la­ment es nega­ria a crear una comissió d’inves­ti­gació per inten­tar depu­rar, almenys, les res­pon­sa­bi­li­tats polítiques que emer­gei­xen d’una actu­ació així de cri­mi­nal.

En cap país amb una mínima base democràtica, un espi­o­natge mas­siu com el que s’ha acre­di­tat, i que només és la punta de l’ice­berg de tot el que han fet i de tot el que sor­tirà, s’inten­ta­ria esta­blir dis­tin­ci­ons entre supo­sats espi­o­nat­ges legals i il·legals perquè, per defi­nició, tot espi­o­natge és il·legal i, quan es fa dins d’un mateix estat i con­tra els ciu­ta­dans d’aquest estat és, a més, immo­ral.

Com que aquí ens tro­bem davant una clara dis­torsió sobre com fun­ci­o­nen i són les democràcies –em refe­reixo a les que no neces­si­ten adjec­tius qua­li­fi­ca­tius– sem­bla neces­sari repe­tir una vegada i una altra que les democràcies no espien els seus ciu­ta­dans, les democràcies no dis­cri­mi­nen les mino­ries naci­o­nals, les democràcies no gas­ten recur­sos públics a come­tre delic­tes i, quan alguna cosa falla, les democràcies actuen amb cele­ri­tat, rigor i fins a les últi­mes con­seqüències... cai­gui qui cai­gui i per molts galons que tin­gui.

El que ha sor­tit fins ara sobre l’ús de Pega­sus en con­tra de la mino­ria naci­o­nal cata­lana, i que és només el començament del que sor­tirà, és més que sufi­ci­ent per esta­blir l’existència d’un pro­blema sistèmic o gene­ra­lit­zat a Espa­nya res­pecte, com a mínim, d’un grup naci­o­nal con­cret, un pro­blema que no té una solució fàcil, però, sobre­tot, un pro­blema davant del qual els autèntics demòcra­tes no han ni poden posar-se de per­fil.

En una matèria com aquesta, que afecta el nucli dur dels drets fona­men­tals, no hi ha espai per a l’equi­distància, perquè aquests posi­ci­o­na­ments són, en el fons, posar-se del cos­tat del vul­ne­ra­dor d’aquests drets bàsics i ina­li­e­na­bles de tot ésser humà, encara que sigui català. Aco­llir-se a l’equi­distància és, en rea­li­tat, posar-se del cos­tat del per­pe­tra­dor de greus delic­tes en lloc de fer-ho del cos­tat de les vícti­mes o, almenys, del cos­tat de la llei.

No ser­veix de res omplir-se la boca amb la paraula democràcia ni adjec­ti­var-la de cap manera si, al mateix temps, s’està diri­gint o tole­rant una per­versió de la mag­ni­tud del Cata­lan­gate. Insis­teixo: en democràcia aques­tes coses no suc­ce­ei­xen, i afir­mar el con­trari és auto­de­fi­nir-se.

Tan­ma­teix, par­tint de tot el que ja sabem, i en espera de tot el que seguirà sor­tint, és evi­dent que, si hi ha un autèntic propòsit d’esmena, un ver­ta­der i latent ADN democràtic, el que ja s’ha reve­lat ser­veix com a ins­tru­ment per ini­ciar un canvi real de para­digma i un aban­do­na­ment de cert model ins­tal·lat en una tran­sició que ha demos­trat ser una con­ti­nu­ació, amb ros­tre més o menys ama­ble, del fran­quisme.

Dit més clara­ment, si el govern de Pedro Sánchez real­ment aposta per la democràcia, aque­lla que no neces­sita adjec­tius, no hi ha millor opor­tu­ni­tat per lide­rar un procés de canvi que es cons­tru­eixi a par­tir d’una rigo­rosa inves­ti­gació del que s’ha reve­lat fins ara sobre el Cata­lan­gate. Espa­nya tindrà poques opor­tu­ni­tats d’assu­mir el que ha succeït, d’inves­ti­gar-ho, enju­di­ciar-ho i, a par­tir dels resul­tats, cons­truir un autèntic sis­tema democràtic en què les mino­ries naci­o­nals puguin expres­sar-se, deci­dir el seu futur i, sobre­tot, no veure’s com vícti­mes d’una dinàmica cri­mi­nal com la que està començant a que­dar en evidència.

Seguir argu­men­tant que no hi ha un pro­blema sistèmic, que no hi ha un pro­blema de deficiència gene­ra­lit­zada en con­tra de deter­mi­na­des mino­ries, en aquest cas la mino­ria naci­o­nal cata­lana, no és via­ble sense abans garan­tir els drets i les lli­ber­tats d’aquesta mino­ria, també dels qui les defen­sem, perquè tots puguem enten­dre que, real­ment, estem en una democràcia, una d’aques­tes que no neces­si­ten adjec­tius per jus­ti­fi­car-se.

El Cata­lan­gate és tan greu que se’ns oblida una cosa més essen­cial: per terra, mar i aire s’ha inten­tat impe­dir la inter­na­ci­o­na­lit­zació del con­flicte i, per aquest motiu, se’ns ha per­se­guit i repri­mit de manera mise­ra­ble i retorçada fins a arri­bar a un esce­nari en què, gràcies a l’actu­ació cri­mi­nal dels qui cre­uen que per la pàtria tot s’hi val, no només Europa ja ens mira, sinó que tot el món està assu­mint, per unes dades irre­fu­ta­bles, que Espa­nya està en una posició només equi­pa­ra­ble a la d’estats ober­ta­ment dic­ta­to­ri­als després d’haver-se unit, voluntària­ment, al club de Bah­rain, l’Aràbia Sau­dita, els Emi­rats, el Mar­roc i tants d’altres que també s’han val­gut del pro­grama Pega­sus per espiar i repri­mir els seus ene­mics.

En qual­se­vol cas –insis­teixo– hem de tenir pre­sent que aquest tipus d’actu­a­ci­ons cri­mi­nals en democràcia no suc­ce­ei­xen i que, si s’arri­bes­sin a pro­duir, sem­pre serien inves­ti­ga­des, acla­ri­des i s’exi­gi­rien les cor­res­po­nents res­pon­sa­bi­li­tats polítiques i penals… Si jo fos part del govern espa­nyol, més que com un pro­blema veu­ria el Cata­lan­gate com una opor­tu­ni­tat, tal vegada l’última, d’aca­bar una ina­ca­bada tran­sició i de posar fi a la dinàmica de cla­ve­gue­res en què està immersa Espa­nya des de la mort de Franco.