L’ESTAT ENS ESPIA

L’Estat ens espia. Ho ha dit obertament la ministra de Defensa, Margarita Robles, qui sap si aclaparada per la pressió escènica o en un gest clarament premeditat, com aquell infant que, després de llançar una pedra, deixa anar: “Sí, ho he fet jo, i què?” De fet, una expressió semblant va deixar-la anar, a pocs escons de distància, una diputada de Vox, Macarena Olona: “Líders independentistes catalans suposadament espiats pels serveis d’intel·ligència espanyols. On és el problema? Que els han espiat? Poc han fet.” La diputada ultra es podria haver estalviat el “suposadament”. La resta de la reflexió és el que diu i el que pensa la ministra del PSOE, aquella que forma part del govern suposadament “més progressista de la història” i al qual alguns diuen (Colau) que hem de mantenir “perquè el que pot venir seria pitjor”.

Sí, l’Estat ens espia. I ho fa des de fa temps. En un llibre publicat recentment, l’historiador Giovanni C. Cattini ens recorda que ja se’ns espiava el 1919, quan l’independentisme era a les beceroles. Es feia, lògicament, amb els mitjans de l’època, sense Pegasus per entendre’ns. I, com ens podem imaginar, es feia de forma matussera, tal com confessava l’ambaixador espanyol a París en una carta adreçada al vicepresident del directori militar el 1924: “Com pot comprendre, és tan difícil i delicat l’assumpte, que no s’arriba fins on voldria; si bé en les manifestacions exteriors puc fer fracassar els seus propòsits, en el cas de l’organització secreta i la propaganda vergonyant, no és fàcil fer gaire cosa.”

Ens espiaven aleshores i ens espien des del 1939. A Lluís Companys, a Josep Tarradellas i també al músic Pau Casals, de qui feien mans i mànigues per prohibir els concerts, tal com recorda Josep M. Figueres en un excel·lent llibre publicat fa poc. “Hem aconseguit finalment que el projectat concert de Casals amb assistència dels pares conciliadors hagi quedat desestimat. No hi haurà concert i, per tant, no hi haurà problema”, li comunicaven al ministre d’Exteriors, Fernando Castiella, el 23 de setembre del 1965. Casals anava amunt i avall del món amb un violoncel, no pas amb un kalàixnikov soviètic, però era un perill per al règim, com ho som tots i cadascun de nosaltres, disposats a declarar la independència, a tallar les vies púbiques, a provocar desordres, a tenir relacions amb dirigents d’altres països i, fins tot, a tenir somnis inconfessables amb qualsevol ideal. En realitat, això és indiferent per a un estat que, efectivament, ens espia.