L’ESTAT ENS ESPIA

L’Estat ens espia. Ho ha dit ober­ta­ment la minis­tra de Defensa, Mar­ga­rita Robles, qui sap si acla­pa­rada per la pressió escènica o en un gest clara­ment pre­me­di­tat, com aquell infant que, després de llançar una pedra, deixa anar: “Sí, ho he fet jo, i què?” De fet, una expressió sem­blant va dei­xar-la anar, a pocs escons de distància, una dipu­tada de Vox, Maca­rena Olona: “Líders inde­pen­den­tis­tes cata­lans supo­sa­da­ment espi­ats pels ser­veis d’intel·ligència espa­nyols. On és el pro­blema? Que els han espiat? Poc han fet.” La dipu­tada ultra es podria haver estal­viat el “supo­sa­da­ment”. La resta de la reflexió és el que diu i el que pensa la minis­tra del PSOE, aque­lla que forma part del govern supo­sa­da­ment “més pro­gres­sista de la història” i al qual alguns diuen (Colau) que hem de man­te­nir “perquè el que pot venir seria pit­jor”.

Sí, l’Estat ens espia. I ho fa des de fa temps. En un lli­bre publi­cat recent­ment, l’his­to­ri­a­dor Gio­vanni C. Cat­tini ens recorda que ja se’ns espi­ava el 1919, quan l’inde­pen­den­tisme era a les bece­ro­les. Es feia, lògica­ment, amb els mit­jans de l’època, sense Pega­sus per enten­dre’ns. I, com ens podem ima­gi­nar, es feia de forma matus­sera, tal com con­fes­sava l’ambai­xa­dor espa­nyol a París en una carta adreçada al vice­pre­si­dent del direc­tori mili­tar el 1924: “Com pot com­pren­dre, és tan difícil i deli­cat l’assumpte, que no s’arriba fins on vol­dria; si bé en les mani­fes­ta­ci­ons exte­ri­ors puc fer fra­cas­sar els seus propòsits, en el cas de l’orga­nit­zació secreta i la pro­pa­ganda ver­go­nyant, no és fàcil fer gaire cosa.”

Ens espi­a­ven ales­ho­res i ens espien des del 1939. A Lluís Com­panys, a Josep Tar­ra­de­llas i també al músic Pau Casals, de qui feien mans i mànigues per pro­hi­bir els con­certs, tal com recorda Josep M. Figue­res en un excel·lent lli­bre publi­cat fa poc. “Hem acon­se­guit final­ment que el pro­jec­tat con­cert de Casals amb assistència dels pares con­ci­li­a­dors hagi que­dat deses­ti­mat. No hi haurà con­cert i, per tant, no hi haurà pro­blema”, li comu­ni­ca­ven al minis­tre d’Exte­ri­ors, Fer­nando Cas­ti­e­lla, el 23 de setem­bre del 1965. Casals anava amunt i avall del món amb un vio­lon­cel, no pas amb un kalàixnikov soviètic, però era un perill per al règim, com ho som tots i cadas­cun de nosal­tres, dis­po­sats a decla­rar la inde­pendència, a tallar les vies púbiques, a pro­vo­car desor­dres, a tenir rela­ci­ons amb diri­gents d’altres països i, fins tot, a tenir som­nis incon­fes­sa­bles amb qual­se­vol ideal. En rea­li­tat, això és indi­fe­rent per a un estat que, efec­ti­va­ment, ens espia.