LITERNATURA

Que­deu-vos amb aquest nom. Va més enllà d’una eti­queta que per­met endreçar les obres literàries que ofe­rei­xen relats des de la natura, de la natura, sobre la natura i per a la natura. És una manera d’expli­car la relació de l’ésser humà amb aquest entorn al qual havíem girat l’esquena i amb el qual, d’un temps cap aquí, sem­bla que ens estem recon­ci­li­ant. I aquesta volun­tat de recon­nec­tar amb la natura també es reflec­teix en la lite­ra­tura, que ens fa molta falta! A veure si així, a més, pot­ser enten­drem millor la natura i a nosal­tres matei­xos. El con­cepte és d’ori­gen anglo­saxó. El nature wri­ting és, com el seu nom indica en anglès, escrip­tura o lite­ra­tura de la natura. I aquest fet, que ens hi hàgim de refe­rir en anglès, ja és un símptoma que demos­tra com en català i en cas­tellà encara estem lluny d’escriure sobre la natura, en majúscu­les, perquè els refe­rents con­ti­nuen venint de l’estran­ger. De fet, els dos noms de referència són Walt Whit­man i Henry David Tho­reau, que van aban­de­rar aquesta tra­dició. Al nos­tre país també n’hi va haver, com Cate­rina Albert, Narcís Oller o Maria Àngels Anglada, que rei­vin­di­ca­ven aquesta con­nexió amb la natura. La volun­tat de la liter­na­tura neix d’aquesta idea de tor­nar-nos a apro­par a la natura, i fer aquest movi­ment d’acos­ta­ment ja des del nom, per allò que el nom fa la cosa i dir les coses pel seu nom fa que exis­tei­xin amb més presència. Ara, qui ha enar­bo­rat aquest con­cepte de nou és Gabi Martínez, autor, entre d’altres títols, d’En la bar­rera, Els mars de Wang o Ani­mals invi­si­bles. Martínez creu que és neces­sari i salu­da­ble escriure des d’aquesta pers­pec­tiva, un exer­cici que ofe­reix la visió del nos­tre món des d’aquell punt de vista dels qui ens han patit: els ani­mals i els pai­sat­ges. I, per tant, tenim una apro­xi­mació més com­pleta de la rea­li­tat d’aquells indrets i, de retruc, la podem enten­dre molt millor. Títols com Canto jo i la mun­ta­nya balla d’Irene Solà, La casa de foc de Fran­cesc Serés i Gui­lle­ries de Fer­ran Gar­cia són només tres exem­ples, entre molts d’altres, que demos­tren que això no és pas un subgènere, com es volia fer creure. Ha arre­lat amb força perquè el ter­reny està ado­bat perquè la collita de lite­ra­tura sigui abun­dant i diversa.