ROBLES, PER EXEMPLE

Pot ser que els esde­ve­ni­ments vagin més ràpids que la publi­cació d’aquest arti­cle i que, quan el lle­gei­xin, Mar­ga­rita Robles ja no sigui minis­tra de Defensa. De fet, quan dime­cres pas­sat, al Congrés de Dipu­tats, va jus­ti­fi­car l’espi­o­natge polític i va exhi­bir més vísce­res que cer­vell, feia la impressió de dei­xar-se anar sense recan­ces, com si ja hagués vist rodo­lar el seu cap pas­seig de la Cas­te­llana avall. O pot­ser va ser per tot el con­trari, i va osten­tar aquesta auto­su­ficiència adqui­rida en la car­rera judi­cial que li per­met sen­tir-se per damunt del bé i del mal. Més o menys a l’altura del “todo por la patria” que prac­ti­ca­ven tant la poli­cia dels GAL com ella mateixa quan els va depu­rar des de la Secretària d’Estat d’Inte­rior perquè el senyor X no quedés amb el cul a l’aire. O com quan va lliu­rar al rei uns fons reser­vats en efec­tiu per no dei­xar ras­tre. Quan es jus­ti­fica el trànsit per les cla­ve­gue­res, es van dei­xant pet­ja­des del llot que s’hi ha tre­pit­jat, i els pas­sa­dis­sos del govern espa­nyol ja no els farà més nets i bri­llants ningú per més que els fre­guin.