El voraviu

És molt bèstia i molt trist (l’àvia Neus diria que ens hauria de caure la cara de vergonya) veure com s’oficien tots els preparatius per tornar a amagar les misèries de l’Estat entre la llei de secrets oficials, l’aquiescència de les esquerres i de les dretes i unes clavegueres que a poc a poc ens aniran presentant, però no gaire. Només la poteta. Com el llop. No sabrem mai de manera clara, ja podeu pujar-hi de peus, qui ha estat que ha manat infectar amb Pegasus l’independentisme. A l’estil que no vam saber mai qui era la X del Gal o quina era la identitat d’un tal M. Rajoy per més vegades que sortís en els papers de Bárcenas. Per això continuen insistint en el qui, quan el que té molts de pebrots és el quan. Una vegada més la cerimònia de la confusió. El cas és que, agradi més o agradi menys, ens indisposi més o ens indisposi menys, el PSOE o ens ha tornat a aixecar la camisa o són una colla d’inútils. Només hi ha dues opcions. O hem facilitat l’accés al govern a algú que per agrair-ho mana que ens espiïn (la majoria de casos que s’han denunciat són posteriors a la sentència del procés)o hem facilitat l’accés al govern a un grapat d’incompetents que no saben ni que espien a l’engròs els seus socis. Ho repeteixo. El quan es va fer és tan vergonyós com el qui ho va fer. El quan el coneixem i, com que no volem molestar més del compte el nostre soci, li anem preguntant pel qui. Que bèstia i que trist!

Ja som en el sisè dia després de la publicació de la trama d’espionatge al setmanari The New Yorker, i el president del govern espanyol encara no n’ha dit res, bo i havent estat espiats els seus socis, els que li han proporcionat el govern de l’Estat, els que li han proporcionat el comandament dels espies. Ell ni piu. The Washington Post (el diari del cas Watergate entre altres proeses periodístiques) ha fet un editorial aquest divendres sobre la qüestió, però el president del govern de l’Estat espieta no ha dit ni piu. És el silenci com a menyspreu? És la intensitat de la pressió que nota al clatell que el deixa mut i a la gàbia? És l’agenda molt plena, com diu la vicepresidenta Díaz? És que encara es veu dins de termini perquè divendres el president Aragonès li donava una setmana perquè assumís responsabilitats? És que...? És que...? “Sense esca no es pesca”, deia l’àvia Neus. Vet aquí la cosa. Sánchez no diu ni piu, ni ase ni bèstia, perquè veu que no li cal. Ningú ha posat esca a l’ham. Interessa obrir un altre front judicial, això sí, que vagi fent xup-xup, i tornar a fer pols a l’era fent veure que és temps de batre. Però cap ganes de pescar de veritat, per grossa que ens la facin. Uns tenen clar que els altres han de deixar de donar suport al govern de l’Estat, però troben molt evident que governar conjuntament amb socialistes a la Dipu de Barna és una altra dimensió que no hi té res a veure. Allò famós de la diferència entre el receptar i el prendre.

Vagi per endavant que no aplaudeixo la iniciativa destralera d’en Salvador Balliu i que no li recomanaria a ningú que es trobi en la seva situació que opti pels pebrots que hi ha posat l’alcalde de Caldes de Malavella i president del Consell Comarcal de la Selva. Jo no ho faria. No ho faria, i reconec que els que prenen decisions com la que ha pres ell els tenen molt ben posats, però jo no els hi tinc. Si n’hi ha dos que em reben amb un pal, jo no agafaria una destral de la furgoneta perquè és el primer que hi trobo. Jo agafaria la furgoneta, que l’he trobat abans que la destral, i tocaria el dos. Ja s’ho faran! Ho puc escriure més llarg, però més clar no. No sé si en Salvador Balliu és un tipus violent que no mereix ocupar un càrrec públic. Diria que no, perquè ja faria temps que n’hauríem sabut coses. Però, en tot cas, no serà pel vídeo que s’ha d’organitzar un martirologi polític. Han passat les vacances a casa teva, t’han canviat els panys de les portes i et surten a rebre amb un tros de bastó i un gos i t’amenacen que et filmen. Quants de nosaltres els convidaríem a fer el vermut? O, millor, els regalem una invitació per al futbol? Salvador Balliu és, textualment, un destraler, perquè tenim un vídeo amb què ho podem sostenir. I què? És tan peregrí que el vulguin fer fora per això com que Àlex Garrido, alcalde de Manlleu, es plantegés plegar perquè l’havien filmat torrat com un general de divisió quan era de vacances a Platja d’Aro.

Des de diumenge al matí que provo de discernir (i no és que hi hagi pensat poc) qui guanya al meu cervell el grau més planià de collonada, si els de Madrid o els de Barcelona. La vinguda del ministre Bolaños al Palau de la Generalitat, la reunió amb Vilagrà (sense telèfons i amb taula putiniana), la roda de premsa posterior i la proposta de quatre punts que va enunciar, estic segur que aconseguirien que l’àvia Neus l’enviés a cagar a mar de punta en blanc. Una autèntica collonada, senyor ministre de la confiança del president mut. Però la reacció de la consellera Vilagrà (i sembla que del govern en pes) qualificant la resposta d’“insuficient” també déu-n’hi-do si porta una forta càrrega de cinisme, de sentit de l’humor o de colló esquerre del periodista de Llofriu. Insuficient, consellera? Vinga, va! Un insuficient en aquest punt de curs era per cridar-te l’atenció i perquè si presentaves un bon treball de grup o individual ja eres al suficient. Insuficient, diu, consellera? Sap greu contradir-la, però no és opció. O molt deficient o matrícula d’honor, consellera, no hi ha terme mitjà. Si som demòcrates (no cal ser independentistes), la resposta del PSOE és un molt deficient en les variants Sánchez (silenci), Robles (no sé què em diuen), Bolaños (he vingut a una reunió) i Illa (heu de votar els 20 cèntims de la benzina). Si no som demòcrates (encara que siguem independentistes), la resposta del PSOE és una matrícula d’honor.

Tan preparat i no encerta ni el dia per posar en escena el suposat exercici de transparència. El dia que Elon Musk es queda (o diuen que es queda) la xarxa de l’ocell per 44.000 milions, va el rei dels espanyols i fa públic un patrimoni de 2,5, resultat de l’estalvi durant vint-i-cinc anys sobre els 4 milions llargs de salari que li hem pagat. Em perdonaran, però això és una caca de rei. No és pobre, aquest home. Però, per molt títol i molta representació, és un pobret. El seu patrimoni és un 0,00000001% del que Elon Musk es gasta en un caprici, que aquesta és l’altra. Resulta que la xarxa de l’ocell és una ruïna. No creix en usuaris, no creix en facturació i perd diners. Qui els entengui que els compri! Al texà i al rei dels espanyols! Perquè, a veure, repassem dades, ja que van de transparents! Ha estalviat un 62% del sou. És un miracle? Ni preparat ni res de res. Aquest noi és una inutilitat des del punt de vista de la gestió de patrimoni. Què pagava? Com és que només estalviava això? I on els té? A sota un rajol? Vint-i-cinc anys d’estalvis i de gestió dels estalvis tenint-ho tot pagat i estem així? Que al pare se li calculi la fortuna en 2.000 milions pica. Però que ell en tingui 2, també pica. I a més... què m’expliquen del que té! Vull saber el que ens costa tot sumat i sense haver de passar dies quadrant Excels i PDF. Ens costa els 500 milions anuals que ja aventurava al seu moment el coronel Amadeo Martínez Inglés? La resta és orgue.

Fa trenta anys llargs, com a director d’El Punt, vaig declarar a l’Audiència de Barcelona en un cas de tràfic de droga. Testimoni de la defensa. L’inculpat, un company, porreta i burro, que havia caigut en la ballesta parada per uns camells ben relacionats amb la policia i amb els quals tenia deutes. Va anar a recollir un paquet a l’aeroport un dia que ell hi era per feina del diari. Posar-hi la mà a sobre, i tenir al cim l’antidroga, Déu i sa mare. Presó provisional, a la Model. Presidia el Tribunal Margarita Robles. Contesto a fiscal i defensa, i aquella jutgessa de qui tothom parlava va intervenir. Dues preguntes: “De veritat fa set anys que treballa amb vostè i en certifica bon comportament? De veritat que el restituiria al lloc de treball si no estigués empresonat?” Arribo al despatx a Girona i em diuen que en Lluís té una notificació del jutjat per deixar la presó. Ho revisc, i em torna una llàgrima com en aquell moment que, s’hi hagués pogut, hauria abraçat i petonejat de cor la jutgessa progressista. Quines coses! Com és la vida! Dec petons a la Robles, que ara dicta “manuals de l’Estat espia”! i exclama: “Què ha de fer un estat quan algú vulnera la Constitució? Què ha de fer quan es declara la independència o anima desordres públics? Què ha de fer quan té contactes amb qui ha envaït Rússia? Què passa quan es hackegen webs com el del SEPE o mòbils de ministres?” Què se n’ha fet, de la dona de progrés que hauria abraçat en aquella llàgrima?

Sánchez no se’n va anar de viatge. Bildu, el PNB i el PDeCAT varen “votar per la gent” malgrat el CNI i malgrat les cloaques. ERC, Junts i la CUP varen salvar la cara i tira que te’n vas, que demà serà un altre dia i això ja es desinflarà. 176 vots i s’ha acabat la conya per uns dies. Quina vergonya! Gripau número...? Què és més absurd, inútil, surrealista i esperpèntic? Que hi hagi diputats a la comissió de secrets oficials de l’Estat del qual volen marxar? O que ara siguin els promotors d’una taula de negociació que ni s’ha vist ni s’espera els que amenacin de “congelar-la”? Faré un afegitó lògic a l’astracanada de la Robles: “Què ha de fer un estat si els independentistes se li han colat a la comissió de secrets oficials perquè s’ha necessitat part dels seus vots (Bildu) per a altres menesters?” Una comissió, tot sigui dit, que feia tres anys que s’havia de constituir. Amb un pèl de sort, ni la reuneixen. Quina mà de secrets més secrets escoltaran Rufián (ERC), Albert Botran (CUP), Nogueras (Junts), Esteban (PNB) i Aizpurua (EH Bildu). Potser els hi revelen a quina foneria es van construir els canons que varen defensar Girona en la guerra del Francès, de quina fusta eren fets els bastonets amb què repicava el timbaler del Bruc i de quins vivers provenien els milers i milers de plàtans que les tropes de José Bonaparte varen plantar al temps que ocupaven territori. Però no ens en podran dir res, perquè estaran obligats a callar per llei.