El país de les (no) llibertats

Quan aquí el país vivia els dar­rers anys d’una dic­ta­dura i a la dona no se li reco­nei­xia pràcti­ca­ment cap dret, als Estats Units, un país cap­da­van­ter en drets i lli­ber­tats, les seves dones ja tenien dret a inter­rom­pre un embaràs no desit­jat. L’any 1973, una sentència del Tri­bu­nal Suprem dels Estats Units dic­ta­mi­nava que era incons­ti­tu­ci­o­nal una llei de l’estat de Texas que pro­hi­bia i cas­ti­gava amb mul­tes i presó aquesta pràctica. El rebom­bori, ori­gi­nat a par­tir del recurs que havia pre­sen­tat una afec­tada, va ser­vir perquè el país reco­negués per pri­mera vegada el dret d’avor­tar sense res­tric­ci­ons. Ara s’ha fet públic un esbor­rany que indica que el mateix Suprem revo­ca­ria aquest dret cons­ti­tu­ci­o­nal i dei­xa­ria en mans dels seus estat mem­bres, molts dels quals con­ser­va­dors, la decisió de posar límits a l’avor­ta­ment. Lle­geixo en una infor­mació del web BBC News publi­cada el 2017 que només hi ha cinc països al món on l’avor­ta­ment és total­ment il·legal, fins i tot si hi ha en risc la vida de la mare. El Sal­va­dor, la República Domi­ni­cana, Nica­ra­gua, Malta i el Vaticà són els que figu­ren en aquesta trista llista. A la resta del món, el barem varia en funció de la salut democràtica del país i de si són més o menys con­ser­va­dors els qui el gover­nen: en alguns hi ha plena lli­ber­tat d’avor­tar durant els pri­mers mesos; d’altres només ho per­me­ten en cas de vio­lació o incest, per exem­ple. Sigui quin sigui el grau, par­lar de res­tricció i pro­hi­bició en un món inter­con­nec­tat i en cons­tant evo­lució, on eti­que­tar entre mas­culí i femení ja és pas­sat perquè ara la cosa no va de gèneres sinó de diver­si­tats i de lli­ber­tats, és una trista invo­lució. Això, que és greu que passi en qual­se­vol lloc, encara és més pre­o­cu­pant que passi en un país que ha fet de les lli­ber­tats indi­vi­du­als una ban­dera. Els Estat Units són un país de con­tras­tos i para­do­xes, i posar en dubte el dret a inter­rom­pre un embaràs el 2022 n’és un de molt clar. Par­lar i defen­sar el dret a la vida en un país on trenta estats encara man­te­nen la pena de mort i on la vida de molts dels seus habi­tants –el cas George Floyd ser­veix d’exem­ple– val menys pel sim­ple fet de ser afro­a­me­ricà és un para­doxa. Com també ho és pro­hi­bir avor­tar i, en canvi, per­me­tre que qual­se­vol sonat et dis­pari perquè té dret a tenir una arma.