DIÀLEG A LES AULES

“Fins ara, la conselleria no ha mostrat voluntat negociadora.” “Hi ha un impediment molt clar i és que els sindicats no participen en les meses sectorials.” La primera de les frases, com es pot deduir, correspon a la portaveu d’un sindicat de l’ensenyament, concretament a Iolanda Segura, de l’USTEC; mentre que la segona la va pronunciar la directora general de Professorat i Personal de Centres Públics, Dolors Collell, en aquest cas representant de l’administració. No es tracta d’un joc de paraules, sinó d’una mostra d’un conflicte que està totalment enquistat, sense cap símptoma de millora. Dijous, els sindicats van presentar la convocatòria de quatre noves jornades de vaga. Si s’acaben materialitzant, se sumaran als cinc dies del segon trimestre, amb la qual cosa el curs 2021/22 es convertirà en un dels més inestables dels darrers anys; una dada que, si la sumen a l’impacte de la pandèmia, resulta extremadament preocupant, sobretot en un àmbit tan delicat com el de l’ensenyament.

A banda de la coincidència en les acusacions sobre la falta de diàleg, tant el professorat com l’administració comparteixen un objectiu bàsic: una formació pública de qualitat a Catalunya. La coincidència, però, sembla que s’acaba aquí. El professorat es mostra molest pel manteniment de les retallades salarials acumulades des de l’any 2010, per l’avançament de l’inici del curs escolar una setmana, pels nous currículums que exigeixen més dedicació del professorat, per l’excés de personal interí i laboral, per l’actual decret de plantilles i per la defensa tèbia que la Generalitat fa del sistema d’immersió lingüística. El govern, per la seva banda, té tota la legitimitat per decidir sobre la programació educativa, encara més en un tema com l’avançament escolar, que té un ampli suport social i familiar, sobretot tenint en compte que el sistema català és dels que tenen les vacances d’estiu més llargues d’Europa. No hi ha varetes màgiques per resoldre el conflicte, però sí que caldria exigir a les dues parts que esgotin totes les vies de diàleg i que posin de manifest més flexibilitat en les posicions respectives. No sembla gaire raonable que els uns segueixin sense presentar-se a la taula sectorial de negociació, per molt enuig que puguin acumular davant les decisions unilaterals de la conselleria, ni que els altres segueixin amb la política de fets consumats. Els problemes que hi ha damunt la taula són importants, però tenen solució. Sense diàleg, però, és impossible.