PER A QUÈ SERVEIXEN ELS DINERS?

Deixem de banda que els humans som els únics éssers vius del planeta que paguem per viure-hi. Que paguem per menjar, per beure aigua, per pixar i cagar en espais salubres, per no morir-nos de fred a la intempèrie. Deixem-ho de banda. Preguntem-nos per a què serveixen els diners.

En el moment en què el nostre sou s’estanca, però el preu dels aliments i de l’energia per il·luminar i escalfar la casa s’enfilen fins al cim, per a què ens serveixen, els diners? En el moment en què hi ha gent que ha pencat tota la vida per tenir una pensió, i acaba morint de coronavirus en una residència amb treballadors precaritzats, per a què li han servit, els diners? O és que no ha pagat impostos per tenir, literalment, un lloc digne on caure mort? El més trist de tot plegat és que hi ha milers de persones a l’Estat espanyol, dones i persones migrants la majoria, que ni tan sols es poden fer aquesta pregunta. O bé han treballat sense contracte o bé ho han fet gratis tota la vida, a la llar. O les dues coses.

Edgar Illas escriu que la globalització del neoliberalisme ha privatitzat els diners. Gradualment, des dels anys setanta del segle XX, els diners han passat de ser quelcom creat i controlat pels estats a ser emesos per bancs privats en forma de deute. Com a resultat, conclou Illas, la dissolució de la diferència entre l’estat i el mercat va més enllà de la privatització dels serveis socials, perquè implica la dissolució de la sobirania monetària dins del sistema financer. Així doncs, l’afirmació que el neoliberalisme vol manllevar a l’estat la gestió dels béns públics és parcial, perquè tan sols és una conseqüència del fet que el neoliberalisme engoleix l’estat per sotmetre’l a la seva voluntat. El privatitza. De retruc, com diu Jule Goikoetxea, es privatitza la democràcia, i això no és insignificant. Un dels dogmes heretats de la guerra freda és que només el capitalisme és capaç de preservar la democràcia.

Stefano Palombarini empra el terme bloc burgès per descriure l’adopció del consens de la ideologia neoliberal per part de partits polítics d’esquerra i dreta. Palombarini reflexiona sobre el fet que, fa un any, formacions polítiques italianes d’esquerra i dreta, fins i tot les que s’havien oposat a les mesures d’austeritat dictades per Brussel·les, acceptessin la presidència de Mario Draghi, expresident del Banc Central Europeu. A Espanya, la modificació fa onze anys de l’article 135 de la Constitució va inocular el dogma de “l’ortodòxia pressupostària i el neoliberalisme” al teixit de la carta magna.

En consonància amb l’espai físic, el món digital ha caigut pres de la privatització. La pandèmia ha accelerat la dominació de dades, definida per Sara Suárez com l’acaparament de dades massives de persones per part d’empreses digitals. Pierre Rimbert li dona la raó, en observar que, durant la pandèmia, els poders públics van claudicar a la idea que qualsevol interacció humana es podia migrar a la xarxa, i que les plataformes digitals privades que les acollien tan sols s’havien de regir per les lleis del mercat i les condicions d’ús que hi establien. Amb la dominació de dades, ja no paguem per rebre un servei, treballem a canvi de fer-lo servir. Les nostres accions a la plataforma són les que generen les dades explotables per l’empresa. En el capitalisme digital, els diners són l’accés al treball. Diners per comprar un dispositiu electrònic, diners per pagar l’electricitat que el fa funcionar.

El fet que Elon Musk, l’oligarca més ric del món, justifiqués la compra de Twitter per garantir la llibertat d’expressió mostra que, sense interfícies digitals públiques i comunes, drets com la llibertat d’expressió han esdevingut un valor més amb què especular en el mercat financer. Igual que la llar, el geriàtric, el blat o l’aigua. Mentrestant, els preus dels aliments i de l’energia s’encareixen, el lloguer s’enfila fins als núvols i la gent gran mor en geriàtrics externalitzats d’acord amb criteris d’eficiència (econòmica) en la gestió. Per a què serveixen ara, els diners? Per què els servim, als diners?