PER A QUÈ SERVEIXEN ELS DINERS?

Dei­xem de banda que els humans som els únics éssers vius del pla­neta que paguem per viure-hi. Que paguem per men­jar, per beure aigua, per pixar i cagar en espais salu­bres, per no morir-nos de fred a la intempèrie. Dei­xem-ho de banda. Pre­gun­tem-nos per a què ser­vei­xen els diners.

En el moment en què el nos­tre sou s’estanca, però el preu dels ali­ments i de l’ener­gia per il·lumi­nar i escal­far la casa s’enfi­len fins al cim, per a què ens ser­vei­xen, els diners? En el moment en què hi ha gent que ha pen­cat tota la vida per tenir una pensió, i acaba morint de coro­na­vi­rus en una residència amb tre­ba­lla­dors pre­ca­rit­zats, per a què li han ser­vit, els diners? O és que no ha pagat impos­tos per tenir, lite­ral­ment, un lloc digne on caure mort? El més trist de tot ple­gat és que hi ha milers de per­so­nes a l’Estat espa­nyol, dones i per­so­nes migrants la majo­ria, que ni tan sols es poden fer aquesta pre­gunta. O bé han tre­ba­llat sense con­tracte o bé ho han fet gra­tis tota la vida, a la llar. O les dues coses.

Edgar Illas escriu que la glo­ba­lit­zació del neo­li­be­ra­lisme ha pri­va­tit­zat els diners. Gra­du­al­ment, des dels anys setanta del segle XX, els diners han pas­sat de ser quel­com creat i con­tro­lat pels estats a ser eme­sos per bancs pri­vats en forma de deute. Com a resul­tat, con­clou Illas, la dis­so­lució de la diferència entre l’estat i el mer­cat va més enllà de la pri­va­tit­zació dels ser­veis soci­als, perquè implica la dis­so­lució de la sobi­ra­nia monetària dins del sis­tema finan­cer. Així doncs, l’afir­mació que el neo­li­be­ra­lisme vol man­lle­var a l’estat la gestió dels béns públics és par­cial, perquè tan sols és una con­seqüència del fet que el neo­li­be­ra­lisme engo­leix l’estat per sot­me­tre’l a la seva volun­tat. El pri­va­titza. De retruc, com diu Jule Goiko­et­xea, es pri­va­titza la democràcia, i això no és insig­ni­fi­cant. Un dels dog­mes here­tats de la guerra freda és que només el capi­ta­lisme és capaç de pre­ser­var la democràcia.

Ste­fano Palom­ba­rini empra el terme bloc burgès per des­criure l’adopció del con­sens de la ide­o­lo­gia neo­li­be­ral per part de par­tits polítics d’esquerra i dreta. Palom­ba­rini refle­xi­ona sobre el fet que, fa un any, for­ma­ci­ons polítiques ita­li­a­nes d’esquerra i dreta, fins i tot les que s’havien opo­sat a les mesu­res d’aus­te­ri­tat dic­ta­des per Brus­sel·les, accep­tes­sin la pre­sidència de Mario Draghi, expre­si­dent del Banc Cen­tral Euro­peu. A Espa­nya, la modi­fi­cació fa onze anys de l’arti­cle 135 de la Cons­ti­tució va ino­cu­lar el dogma de “l’ortodòxia pres­su­postària i el neo­li­be­ra­lisme” al tei­xit de la carta magna.

En con­sonància amb l’espai físic, el món digi­tal ha cai­gut pres de la pri­va­tit­zació. La pandèmia ha acce­le­rat la domi­nació de dades, defi­nida per Sara Suárez com l’aca­pa­ra­ment de dades mas­si­ves de per­so­nes per part d’empre­ses digi­tals. Pierre Rim­bert li dona la raó, en obser­var que, durant la pandèmia, els poders públics van clau­di­car a la idea que qual­se­vol interacció humana es podia migrar a la xarxa, i que les pla­ta­for­mes digi­tals pri­va­des que les aco­llien tan sols s’havien de regir per les lleis del mer­cat i les con­di­ci­ons d’ús que hi esta­blien. Amb la domi­nació de dades, ja no paguem per rebre un ser­vei, tre­ba­llem a canvi de fer-lo ser­vir. Les nos­tres acci­ons a la pla­ta­forma són les que gene­ren les dades explo­ta­bles per l’empresa. En el capi­ta­lisme digi­tal, els diners són l’accés al tre­ball. Diners per com­prar un dis­po­si­tiu electrònic, diners per pagar l’elec­tri­ci­tat que el fa fun­ci­o­nar.

El fet que Elon Musk, l’oli­garca més ric del món, jus­ti­fiqués la com­pra de Twit­ter per garan­tir la lli­ber­tat d’expressió mos­tra que, sense interfícies digi­tals públi­ques i comu­nes, drets com la lli­ber­tat d’expressió han esde­vin­gut un valor més amb què espe­cu­lar en el mer­cat finan­cer. Igual que la llar, el geriàtric, el blat o l’aigua. Men­tres­tant, els preus dels ali­ments i de l’ener­gia s’enca­rei­xen, el llo­guer s’enfila fins als núvols i la gent gran mor en geriàtrics exter­na­lit­zats d’acord amb cri­te­ris d’eficiència (econòmica) en la gestió. Per a què ser­vei­xen ara, els diners? Per què els ser­vim, als diners?