O LEGISLEM O ENS LEGISLEN

Escric aquest article només llegir la notícia que Junts pren la decisió definitiva de desmarcar-se de la proposició de llei de modificació de la llei de política lingüística que va signar conjuntament amb En Comú Podem, Esquerra i PSC i que va deixar congelada unes hores després. Les raons adduïdes no són de contingut –van participar en les negociacions prèvies–, sinó de forma i context. De context polític precongressual. D’oportunitat. Dos dies després que el TSJC entrés de nou a sembrar caos i a aportar pressió aprofitant el context polític i extralimitant-se en les seves funcions contra la sobirania del Parlament, un dels dos socis de govern renuncia a exercir-la, a renovar el consens parlamentari sobre el català a l’escola i a dissenyar i assenyalar a l’executiu un model de gestió del sistema lingüístic basat en l’anàlisi de la realitat de l’ús i les competències lingüístiques als centres i el seu entorn, diametralment oposat a la llei Wert de què parteix tot el caos i als objectius dels denunciants i dels jutges que signen la interlocutòria. Una llei aprovada d’urgència pel Parlament per protegir els projectes lingüístics de centre té un rang superior a les decisions del TSJC; un decret, no, i no és racional renunciar-hi quinze dies abans que finalitzi el termini donat pel TSJC per aplicar un mínim de 25% de castellà a les aules que no està recollit en cap llei vigent. Com diu Irene Rigau: “O regulem o ens regulen”, i qui té la potestat per regular és el legislatiu, a proposta pròpia o de l’executiu.

Ens trobem en un punt culminant de la batalla –minoritària socialment a Catalunya– contra el procés de normalització de la llengua catalana, però amb aliats poderosos a la judicatura i entre els supremacistes espanyols, que han conclòs que el temps donat des de la Transició perquè el català es normalitzi és més que suficient, i que han decidit que calia utilitzar el català (llengua minoritzada) a l’escola i la cohesió social a Catalunya en la seva guerra contra la diversitat lingüística, cultural i política a l’Estat espanyol.

El temps s’acaba, exercim les funcions que cadascú té assignades per anar a l’una des de la recuperació de la confiança mútua i el principi de realitat.