LA VIDA DELS ALTRES

Espiar, per concepte, és il·legal. Hi ha, és cert, intervencions telefòniques, registres domiciliaris, intervencions de comunicacions… autoritzades per jutges –una limitació de drets que en cada cas cal ponderar i justificar– per investigar i perseguir delictes. L’espionatge, que és el que fan els serveis secrets de qualsevol estat del món, en nom de la seguretat dels seus ciutadans, és una altra cosa. Podem convenir que hi ha un pacte tàcit que aquest servei és útil, fins i tot imprescindible i, per definició, secret, si és que es pretén que serveixi per a alguna cosa. I les lleis sobre serveis secrets de qualsevol democràcia del món tenen, si més no, un encaix complicat als estats constitucionals. L’etern debat entre seguretat i llibertat. Apel·lar, però, al control judicial i a la llei per justificar el Catalangate –allò d’“espiem amb la llei a la mà”– segurament faria caure la cara de vergonya a qualsevol dels agents secrets que volten pel món.

La llei del Centro Nacional de Inteligencia (CNI) impulsada pel govern d’Aznar el 2002 –la primera de la democràcia i aprovada pel PP, PSOE, CiU i CC– ofereix una màniga tan ampla a això d’espiar (i amb l’aval d’un jutge!) que fins i tot fa inútil tenir una llei que ho reguli. I genera, de passada, unes quantes contradiccions. Es pot espiar amb la llei a la mà dins les fronteres espanyoles, com han escrit en una norma que probablement deu vulnerar uns quants preceptes constitucionals. Però quan es travessa la frontera del regne d’Espanya, deixen d’espiar? Van a demanar-li l’aval a algun jutge estranger? Els espies passen la feina als seus col·legues del país veí? De tot això la llei, tan breu com inconcreta, no en diu res, és clar, però la ministra Robles diu que s’espia sempre amb la llei a la mà.

El cinema i la literatura ens han deixat un ingent imaginari sobre l’art d’espiar. Aquests dies no em puc treure del cap el capità Gerd Wiesler (Ulrich Mühe) de la temuda Stasi de la RDA escoltant vides alienes a l’oscaritzat film La vida dels altres. Pegasus té poc a veure amb el capità Wiesler. El programari espia de la companyia israeliana NSO Group és un company invisible amb qui convius vint-i-quatre hores al dia i més enllà. El més semblant a viure en una peixera de vidre. Això sí, amb autorització judicial!