DIÀLEG I POSICIÓ

El pre­si­dent Ara­gonès urgia dime­cres a apro­var la reforma de la llei de nor­ma­lit­zació lingüística que pro­mo­uen ERC, PSC i ECP i de la qual Junts es va des­pen­jar per manca de con­sens social. Vet aquí que les enti­tats que defen­sen el català, agru­pa­des a l’entorn de Pla­ta­forma per la Llen­gua, ni estan dis­po­sa­des a fer cap pas enrere en l’apli­cació de la llei actual ni encara menys a accep­tar una reforma que es refu­gia en l’ambigüitat i que, en comp­tes d’esqui­var la reso­lució del TSJC sobre el 25% de docència en cas­tellà a l’escola, el que fa és obrir la porta a una apli­cació dis­cre­ci­o­nal de per­cen­tat­ges supe­ri­ors. És pre­fe­ri­ble, doncs, que el TSJC imposi la seva sentència? Tam­poc. El que és pre­fe­ri­ble és que els par­tits cata­lans defen­sin política­ment el con­sens que va con­duir a la llei actual i no que arron­sin el cap i rebai­xin el sos­tre de l’auto­no­mia, en comp­tes d’aixe­car les parets del nou país. No s’han de con­fon­dre les for­mes amb el fons: es pot man­te­nir la dis­po­sició al diàleg sense per­dre la posició, perquè la pri­mera cosa sense la segona és una ren­dició.