QUÈ SE’N FA, DE TANTA COLZA?

Aquesta primavera s’ha disparat el nombre de fotos i selfies amb les plantacions de colza com a protagonistes. El fons groc es tan magnètic i l’actitud dels forasters tan desinhibida que molts pagesos han hagut de demanar que es deixin els camps tranquils, que tanta floreta no és cap atracció ornamental, sinó el resultat d’una llarga feina que encara s’ha d’acabar amb la collita, al final de la primavera, quan les flors ja s’hagin pansit i les llavors omplin les beines.

En només dotze anys, a Catalunya la superfície destinada a colza s’ha duplicat i la producció s’ha triplicat. Els pagesos li han pres la mida i saben treure’n el màxim profit. Requereix poca aigua en comparació amb altres cultius i resisteix prou bé la sequera i les temperatures de l’hivern. Es destina, sobretot, a la producció de biocombustible, d’oli per al consum humà i animal, i també com a farratge. Al seu darrere hi ha tota una història. Tradicionalment, havia estat un cultiu marginal, dedicat només a alimentar bestiar. De les llavors no se’n feia oli perquè era massa àcid per a les persones, però en els anys noranta del segle passat, científics canadencs interessats per la resistència de la planta van començar a hibridar diferents variants de colza fins a aconseguir-ne una de prou baixa pel que fa als àcids perillosos. L’oli de colza es va passar a anomenar canola (una paraula inventada a partir de canadian oil low acid) i ara gairebé arreu del món es coneix com a canola qualsevol oli de colza apte per al consum humà. L’excepció és l’Estat espanyol, on la nova denominació no ha acabat de reeixir, i a més la colza continua vinculada en l’imaginari col·lectiu amb la intoxicació mortal que es va produir a començaments dels anys vuitanta. Tant li fa que allò fos un frau alimentari: es va vendre oli industrial com si fos oli de cuina, amb el resultat que més de 3.000 persones van morir i més de 20.000 encara en pateixen les conseqüències. La colza no es va recuperar mai d’aquell desastre sanitari, i difícilment es pot trobar en forma d’oli als supermercats (sí que es fa servir com a ingredient en aliments processats). És lògic pensar que una part important de la producció es destina a biocombustible. Ja fa anys, però, que els grups ambientalistes demanen a la Unió Europea que posi fre a l’ús de conreus per a producció energètica, una petició que pren més força arran del desproveïment de cereals provocat per la guerra d’Ucraïna, que ho està encarint tot. Garantir energia a la població i a l’economia, diuen, no ha d’anar en detriment de la seguretat alimentària ni de permetre que pugin els preus dels aliments. Quina lògica té utilitzar la terra per produir biocarburants per al transport –cultius energètics que no redueixen les emissions de CO2 i que, a més, posen en risc la biodiversitat– en lloc de conrear el nostre propi menjar i no haver de comprar-lo fora? El debat sobre la transició energètica, el model agrícola, la sobirania alimentària i la societat que volem per al futur van de bracet.