NO ÉS SEXE, ÉS PODER

A part del terrible feminicidi de dues noies de Terrassa al Pakistan, aquests dies també hem conegut quatre notícies sobre agressions sexuals a dones comeses més a prop. Fa dues setmanes, la violació grupal a dues nenes de 12 i 13 anys a Burjassot, comesa presumptament per sis nois d’entre 15 i 17 anys que, segons la jutgessa que porta el cas –i que els ha deixat en llibertat–, provenen d’un “entorn educatiu familiar lax i permissiu”. També s’ha sabut que el recent ministre francès de Solidaritat, Autonomia i Persones Discapacitades ha estat acusat de violació per dues dones a conseqüència d’uns fets que haurien passat el 2010 i el 2011, quan ell era eurodiputat. I el mateix dia que es denunciava una altra violació grupal a una noia a Vila-real també es feia públic que tres mosses d’esquadra haurien patit abusos sexuals per part d’un metge del Departament d’Interior durant revisions laborals rutinàries. Que la violència sexual contra les dones és present de manera constant, ja comencem a saber-ho tots. En la forma més agressiva, com violacions i abusos, i en la forma més subtil, com insinuacions, comentaris o actituds que interpel·len la dona com a simple objecte, mai com a subjecte. Potser el que hem de començar a tenir més clar és que darrere d’allò que qualifiquem com un abús sexual o com una violació, el que hi ha, gairebé sempre, és el desig de refermar el poder sobre la víctima. Per dir-ho d’una altra manera: la cosa no va tant de sexe com de submissió. I evidentment és el resultat dels determinants i condicionants socials, avalats per un sistema que s’ha basat durant segles –i, no ens enganyem, encara es basa– en el patriarcat. El mateix sistema que amaga les seves vergonyes sota la catifa. En el cas de les nenes de Burjassot, com ja ha passat tantes vegades abans, se les critica a elles per haver quedat amb els presumptes agressors a través de les xarxes socials. El masclisme més ranci dirà que s’ho mereixien, tant li fa que potser les enganyessin i que les superessin en nombre. En el cas del recent –i probablement efímer– ministre francès, no hi ha dubte que el seu estatus polític, el seu poder, podria haver-lo ajudat. No, no es tracta de carregar-se la presumpció d’innocència, només d’adonar-se que habitualment hi ha un desequilibri de poder entre l’abusador i l’abusat. I fins i tot quan no és així, el sistema no ajuda les dones. S’ha de suposar que les mosses d’esquadra afectades pels abusos són persones amb autoritat, però tampoc ho han tingut gens fàcil perquè algú els fes cas: els fets es remunten al 2019 i fins ara el metge en qüestió no ha estat detingut. Sembla que els primers moviments per posar solució a la seva conducta van ser simplement evitar que aquest senyor continués fent les revisions a les agents dones, i que quan no hi hagués més remei tingués una infermera al costat. Deixant de banda peculiaritats de cada cas, cada víctima i cada culpable, el que és evident és que encara s’ha de lluitar molt contra la masculinitat mal entesa i tòxica, que no cedirà els seus privilegis de bon grat, que per alguna cosa els ha mantingut durant segles.