A REMOLC DELS JUTGES

“El català només ha de servir per arribar a l’espanyol, que és l’idioma d’una comunitat d’homes molt més estesa al món.” La frase anterior correspon a la Federación Nacional de Trabajadores de la Enseñanza i va aparèixer al portaveu de l’entitat el 5 de juny del 1931. Feia pocs dies que el ministre d’Instrucció i Belles Arts, el català Marcel·lí Domingo, havia aprovat un decret en què s’establia l’exclusivitat de l’ensenyament en la llengua materna a les escoles de pàrvuls catalanes, i la principal plataforma dels professors catalans, juntament amb la premsa conservadora, estava en peu de guerra. La tensió va pujar de to amb el debat constitucional i estatutari, quan la dreta ja s’havia recuperat de l’ensurt del 14 d’abril del 1931 i començava a ensenyar les urpes. Aleshores, des dels escons del Congrés es van poder sentir expressions com ara que a Catalunya es volia “la proscripció del castellà” i es desitjava “desespanyolitzar Catalunya”, molt semblants a les que va deixar anar aquell conegut ministre d’Educació del Partit Popular des de l’escó del Congrés dels Diputats, quan va afirmar: “El nostre interès és espanyolitzar els alumnes catalans.” Hi ha qui ho diu amb la boca gran, d’altres que ho deixen anar amb la boca petita i d’altres que, amb un nou tarannà i amb un somriure d’orella a orella, no ho diran mai, però ho deixen entreveure quan miren cap a un altre costat davant l’ofensiva de la caverna judicial o quan aproven una llei per regular el sector audiovisual.

Només cal rastrejar les hemeroteques o les actes del Congrés per adonar-se que els arguments gairebé no han canviat. Al preàmbul del decret, amb un argumentari ben sòlid, Marcel·lí Domingo es feia ressò de la necessitat de “reparar les injustícies” comeses per la dictadura respecte a la llengua catalana; unes injustícies que ni havien començat el 1923 (quan es va produir el cop d’estat de Primo de Rivera) ni tampoc van acabar aleshores. I, malgrat tot, semblem condemnats a viure permanentment en el resistencialisme, amb un estat que segueix pensant que “el català només ha de servir per arribar a l’espanyol” i que té al·lèrgia a la diversitat. En els darrers mesos, la batalla es dirimeix des dels jutjats, on s’ha atrinxerat el nacionalisme espanyol de sempre. I el nostre Parlament, on rau la sobirania popular, va de corcoll intentant trobar una resposta adequada i, de passada, posant de manifest que tenim una autonomia de fireta, incapaç de decidir quina llengua es parla a les aules o qui és el president de la Generalitat. I així anem, a remolc dels jutges.