A REMOLC DELS JUTGES

“El català només ha de ser­vir per arri­bar a l’espa­nyol, que és l’idi­oma d’una comu­ni­tat d’homes molt més estesa al món.” La frase ante­rior cor­res­pon a la Fede­ración Naci­o­nal de Tra­ba­ja­do­res de la Enseñanza i va aparèixer al por­ta­veu de l’enti­tat el 5 de juny del 1931. Feia pocs dies que el minis­tre d’Ins­trucció i Belles Arts, el català Mar­cel·lí Domingo, havia apro­vat un decret en què s’esta­blia l’exclu­si­vi­tat de l’ense­nya­ment en la llen­gua materna a les esco­les de pàrvuls cata­la­nes, i la prin­ci­pal pla­ta­forma dels pro­fes­sors cata­lans, jun­ta­ment amb la premsa con­ser­va­dora, estava en peu de guerra. La tensió va pujar de to amb el debat cons­ti­tu­ci­o­nal i esta­tu­tari, quan la dreta ja s’havia recu­pe­rat de l’ensurt del 14 d’abril del 1931 i començava a ense­nyar les urpes. Ales­ho­res, des dels escons del Congrés es van poder sen­tir expres­si­ons com ara que a Cata­lu­nya es volia “la pros­cripció del cas­tellà” i es desit­java “des­es­pa­nyo­lit­zar Cata­lu­nya”, molt sem­blants a les que va dei­xar anar aquell cone­gut minis­tre d’Edu­cació del Par­tit Popu­lar des de l’escó del Congrés dels Dipu­tats, quan va afir­mar: “El nos­tre interès és espa­nyo­lit­zar els alum­nes cata­lans.” Hi ha qui ho diu amb la boca gran, d’altres que ho dei­xen anar amb la boca petita i d’altres que, amb un nou tarannà i amb un som­riure d’ore­lla a ore­lla, no ho diran mai, però ho dei­xen entre­veure quan miren cap a un altre cos­tat davant l’ofen­siva de la caverna judi­cial o quan apro­ven una llei per regu­lar el sec­tor audi­o­vi­sual.

Només cal ras­tre­jar les heme­ro­te­ques o les actes del Congrés per ado­nar-se que els argu­ments gai­rebé no han can­viat. Al preàmbul del decret, amb un argu­men­tari ben sòlid, Mar­cel·lí Domingo es feia ressò de la neces­si­tat de “repa­rar les injustícies” come­ses per la dic­ta­dura res­pecte a la llen­gua cata­lana; unes injustícies que ni havien començat el 1923 (quan es va pro­duir el cop d’estat de Primo de Rivera) ni tam­poc van aca­bar ales­ho­res. I, mal­grat tot, sem­blem con­dem­nats a viure per­ma­nent­ment en el resis­ten­ci­a­lisme, amb un estat que segueix pen­sant que “el català només ha de ser­vir per arri­bar a l’espa­nyol” i que té al·lèrgia a la diver­si­tat. En els dar­rers mesos, la bata­lla es diri­meix des dels jut­jats, on s’ha atrin­xe­rat el naci­o­na­lisme espa­nyol de sem­pre. I el nos­tre Par­la­ment, on rau la sobi­ra­nia popu­lar, va de cor­coll inten­tant tro­bar una res­posta ade­quada i, de pas­sada, posant de mani­fest que tenim una auto­no­mia de fireta, incapaç de deci­dir quina llen­gua es parla a les aules o qui és el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. I així anem, a remolc dels jut­ges.