Els feminicidis al Pakistan de dues veïnes de Terrassa, Anissa i Arooj Abbas, per –informen els mitjans– negar-se a continuar els seus matrimonis, ha revifat l’interès públic per la lluita contra els matrimonis forçats i les eines de l’administració per abordar-los. Fins i tot el Consell de l’Advocacia Catalana ha demanat ampliar la prevenció i reforçar el protocol català contra aquesta violència.

La Llei 5/2008, de 24 d’abril, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, considera els matrimonis forçats com una violència masclista d’àmbit social i comunitari. Des del 2009, hi ha un protocol per als Mossos d’Esquadra. Cinc anys després, es va crear el protocol per a l’abordatge de matrimonis forçats de la demarcació de Girona, que coordinava l’actuació dels Mossos d’Esquadra amb la d’altres àmbits de l’administració, com ara els serveis socials, els centres educatius i els sanitaris. No és fins al 2020 que es va crear el protocol d’àmbit català.

Per tractar els matrimonis forçats, és molt important la implicació no només de tots els estaments de l’administració, sinó també dels entorns laborals, familiars i d’oci de les dones en situació de risc. Segons dades dels Mossos d’Esquadra, entre el 2009 i el 2021 s’han atès 194 casos. D’aquests, 71 van ser notificats per la víctima, 40 pels serveis socials, 29 pels Mossos, 28 per l’escola, 15 per la família de la víctima, 5 per centres de salut, 4 per associacions i 2 per la parella mateixa.

El protocol del 2020 de prevenció i abordatge de matrimonis forçats traça un circuit d’atenció per a les menors i un altre per a les adultes. En ambdós casos, s’estableixen quatre fases d’actuació. La primera, que transcorre simultàniament a les altres tres en ser una eina de prevenció, és la de sensibilització, que consisteix a informar la població sobre la problemàtica dels matrimonis forçats, explicar als professionals de l’administració les vies per abordar-la i acompanyar víctimes potencials. La fase de detecció es basa a identificar senyals d’alerta que poden indicar que una persona està en risc de ser casada o ja ha estat casada a la força. A la fase d’atenció es determina quin acompanyament s’ofereix a la dona, en funció de si el risc és o no imminent o de si el casament forçat ja s’ha consumat. A la de recuperació, s’acompanya la supervivent un cop s’ha evitat el matrimoni o ella n’ha sortit.

Els matrimonis forçats són una violència molt amagada a Catalunya. Les dades desgranades per anys dels 194 casos atesos en el període 2009-2021 mostren diferències de detecció interanuals molt dispars. El 2013 va ser l’any en què es van detectar més casos: 26. Hi ha hagut anys, com el 2014 o el passat, en què tan sols se’n van notificar 10. Això indica que s’hauria de fer molta més incidència en les fases de detecció i sensibilització.

Núria Garcia, educadora social de l’entitat Valentes i Acompanyades, va explicar dimarts al No ho sé de RAC1 que a moltes dones els costa denunciar perquè no volen delatar la família, i no fan el pas fins que no tenen més remei. En altres violències masclistes, com ara les agressions i els abusos sexuals o el maltractament de la parella, també hi ha reticència a denunciar. És per això que cal que la resposta institucional a tota forma de violència masclista tingui en compte les inquietuds de les dones que les pateixen. A més, segons Garcia, sembla que alguns professionals no tenen clar què han de fer un cop detecten un matrimoni forçat, malgrat haver llegit el protocol. Així doncs, s’hauria de revisar la fase d’atenció i reforçar la de sensibilització.

En la societat catalana, que combina formes de violència masclista més prevalents a la comunitat blanca amb aquelles de més freqüents en comunitats racialitzades, el risc zero de patir violència masclista no existeix. Mentre treballem per erradicar el masclisme, hem d’anar polint les pràctiques de detecció, atenció i recuperació per a aquelles dones que n’han patit les conseqüències més dures.