Es busca cambrer

Falten cambrers. Ara, poques setmanes abans que s’iniciï la temporada alta turística, els propietaris de restaurants, hotels i bars denuncien que no podran completar les seves plantilles perquè no troben cambrers, cuiners, recepcionistes, ajudants de sala i, encara menys, personal especialitzat, com ara sommeliers, pastissers i coctelers. I tot això passa en un país on hi ha milions d’aturats. La pregunta és per què s’ha arribat a aquest extrem? De fet, la patronal del sector ja amenaça dient que si la situació no canvia, molts locals només podran obrir parcialment i que hi haurà llargues cues de clients.

La zona de la costa, on hi ha gran pressió turística, és on es preveu que hi hagi més afectació laboral. La Costa Brava, la Costa Central i la Costa Daurada seran, doncs, les ubicacions on els locals de restauració tindran més dificultats per poder servir la clientela amb normalitat.

Si s’entra en les causes, de ben segur que n’hi ha diverses. Els salaris baixos, les llargues jornades amb descansos insuficients i fins i tot els elevats preus del lloguer en zones turístiques durant l’estiu segur que expliquen per què molts professionals, bona part d’ells de temporada, no acaben de signar el contracte.

I per què passa en aquests moments de forma tan sobtada? Aquí caldria fer una mica de context. Fa uns anys, ja es va detectar cert desinterès en la professió de cambrer. De tota manera, amb l’arribada de la pandèmia es van tancar locals i els que no ho van fer, van optar per apuntar-se a un ERTO. Llavors, molts cambrers van canviar de professió a correcuita per buscar-se la vida, i molts van observar que més enllà d’aquesta feina hi havia recorregut, que no calia fer jornades interminables i que podien conciliar millor la vida personal amb la laboral. El resultat és aquest que ara ens trobem, que els establiments no poden cobrir les vacants.

El Ministeri de Treball i els agents socials han acordat que faran una radiografia per veure on es produeix la gran afectació per la falta de treballadors, però sense esperar les conclusions de la recerca, tothom sap que els punts negres són en indrets de la costa, on la pressió turística és més evident. Des del ministeri es diu que si es vol que els cambrers i altres professionals del món de la restauració tornin cal que s’incrementin els sous, que es redueixi la temporalitat, que hi hagi més descansos durant les llargues jornades laborals i que es donin dos dies festius consecutius com a la majoria de feines. La patronal respon que la situació de la falta de cambrers no té res a veure amb els salaris i que el problema és la falta de formació. Afegeixen que, en tot cas, si hi ha algun incompliment contractual, es denunciï.

És cert que ara s’està negociant un nou conveni per al sector, ja que l’actual va caducar el 2019. Aquest seria el marc adequat per fer reformes i poder millorar els horaris, els salaris i els drets dels treballadors. Si no es resol –sobretot després de les dificultats que ha passat durant la pandèmia amb el tancament dels locals–, la inestabilitat creixerà encara més en aquest sector, que dona molta ocupació. Tot i així, el que no pot ser de cap manera és que se signi un contracte de vint hores setmanals i se n’acabin fent el doble, com passa sovint. Tothom sap que les condicions dels treballadors de bars, restaurants i hotels, i més si són de temporada, són precàries. A més, hi ha molt intrusisme, i l’estacionalitat curta tampoc ajuda, però sobretot cal saber que els cambrers tenen pocs dies de festa i poques hores de descans i també que és una feina poc motivadora per la impossibilitat de progressar adequadament en l’àmbit professional.

Molts establiments ja esperen amb candeletes que els estudiants acabin el curs acadèmic per entrar a treballar als seus locals, sovint a preu de saldo i amb condicions d’explotació. Sigui com sigui, patronal i sindicats s’haurien de posar d’acord perquè cuiners, cambrers, recepcionistes o personal de la neteja d’hotels es pugui guanyar la vida amb garanties i per poder donar un bon servei al client, i més en unes economies, tant la catalana com l’espanyola, en què el turisme té un pes tan essencial.