Opinió
I AQUÍ NO PASSA RES
La salut d’una democràcia es pot determinar a partir de diferents paràmetres i, segurament, cadascun d’aquests paràmetres és qüestionable o pot ser contradit per un altre en sentit oposat; no obstant això, quan els indicadors són múltiples i variats acaba resultant complex rebatre el diagnòstic. A Espanya li passa això, i ho explicaré amb diversos exemples. El funcionament del sistema judicial d’un país és un dels elements que es pot utilitzar per diagnosticar la salut democràtica d’un determinat estat i és evident que, almenys pel que fa a les altes instàncies jurisdiccionals, Espanya no supera cap de les proves a què pugui ser sotmesa. D’exemples, n’hi ha molts, i en les últimes setmanes n’estem veient diversos; no obstant això, em centraré només en dos, que conec de primera mà.
El cas de Valtònyc n’és un. L’Audiencia Nacional, primer, i el Suprem, després, van considerar que havia comès una sèrie de delictes mentre que, a Bèlgica i a Europa, els mateixos fets, analitzats des de diverses perspectives i instàncies, en un espai de més de quatre anys, no acaben d’encaixar en cap conducta penalment rellevant… Això és el mateix que va passar a Alemanya amb la suposada rebel·lió i/o sedició per la qual es va reclamar el president Puigdemont o, com veiem ara, amb el tema de les immunitats i les mesures cautelars dels europarlamentaris exiliats.
Seguir remant a contracorrent, pensant que tothom els té mania i que la seva manera d’interpretar el dret segueix sent la correcta és no veure la realitat, i això només serveix per estampar-se una i vegada i una altra amb una visió democràtica, europea, d’interpretar i sentir el dret; a més, aquest posicionament implica, com dic, un clar símptoma de falta de salut democràtica que acaba sent un problema sistèmic.
Si fa o no fa, passa el mateix amb el fet que un jutge, Pablo Lucas Murillo, es dediqui, als matins, a autoritzar la intercepció del meu telèfon, sabent el paper que jugo com a advocat, mentre que a les tardes va resolent els recursos que jo mateix li presento en nom del president Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí i el president Torra. Així doncs, per a tot un jutge del Suprem, el secret de les comunicacions, el dret de defensa, el secret professional i el dret a la intimitat no tenen cap rellevància quan es tracta de defensar “els béns més preuats de l’Estat espanyol” que, per a ell, no són altres que la “integritat territorial” i “la supremacia de la Constitució”, entès això darrer com una visió molt particular del que és el text constitucional. Els seus criteris no resisteixen la més mínima anàlisi democràtica ni constitucional, perquè la mateixa Constitució a què atorga aquesta primacia garanteix aquells drets que ell, tan alegrament i des de la més absoluta de les impunitats, vulnera.
El funcionament dels mitjans de comunicació d’un país és un altre dels elements que es pot utilitzar per diagnosticar la salut democràtica d’un determinat estat i, en casos com el Catalangate, estem veient com de malament funcionen a l’hora de donar una informació veraç i de fer esforços d’investigació per esclarir uns fets que sembla que no preocupen els polítics. Que uns mitjans de comunicació intentin silenciar fets d’aquesta gravetat, que d’altres es dediquin a generar confusió sobre aquests mateixos fets i que uns altres, simplement, mirin cap a una altra banda quan s’han comès delictes tan greus no és un bon indicador de salut democràtica. Els mitjans de comunicació, aquells que creuen que la seva funció constitucional és lliurar-nos informació veraç, són els primers que haurien hagut de sortir a exigir dades, antecedents i informacions que permetin esclarir un escàndol d’aquesta magnitud que costa d’imaginar en cap sistema que es vulgui definir com a democràtic. I no només es tracta del Catalangate, com estem veient, sinó també de com s’aborden, o més ben dit, se silencien o tergiversen els múltiples èxits judicials que s’han obtingut a Europa a partir de la lluita dels exiliats.
La posada en comú d’aquests dos símptomes –i podríem acudir a un repertori simptomatològic molt més ampli–, dona com a resultat un diagnòstic que acaba sent molt més clar, i alhora preocupant, i que consisteix en el fet que bàsicament aquí no passa res, que és el pitjor missatge que es pot emetre davant una descomposició sistèmica, ja que només serveix perquè la crisi s’aguditzi i arribi a un punt en què, després, no hi hagi marxa enrere.
El que està succeint a l’Estat espanyol, la seva inacceptada crisi sistèmica i la seva innegable descomposició funcional és de tal magnitud que poques vegades s’havia vist abans i, a més, si bé és un problema d’Espanya, les seves conseqüències les acabarem patint tots, no només els responsables, aquells que anteposen la indissoluble unitat de la nació espanyola a qualsevol altre tipus de valors.
Aquesta crisi la pateix Espanya, sens dubte, però també Catalunya i Europa, perquè aquest tipus de putrefaccions, com moltes altres malalties, acaben contaminant o infectant tot allò que tenen a prop i, per aquest motiu, no ens podem desentendre d’una situació que, com dic, ens afecta a tots, encara que sigui per abast.
En realitat, estem al davant d’una fallida generalitzada o sistèmica, de les que es produeixen en estats inviables, però que quan passen a Europa costen molt d’assumir i de les quals només es pot sortir a partir d’una visió democràtica i d’estat, amb no poques dosis de valentia, decisió i, sobretot, voluntat de canvi. No hi ha cap dubte que per superar el moment actual es requereixen persones que assoleixin els mínims necessaris d’un estadista, però també que tinguin el valor de fer les anàlisis correctes, per doloroses que siguin, i d’assumir els riscos que comporta confrontar aquesta fallida.
Segurament, el major dels problemes que té Espanya –i per extensió tots aquells a qui aquesta situació ens abraça– no és l’existència d’aquesta crisi sistèmica o generalitzada, sinó la falta de líders que reuneixin les condicions necessàries per fer el que fa falta per sortir d’aquesta situació. No és un moment per a polítics, sinó per a estadistes. A més, hi hem de sumar un altre dels problemes que impedeixen sortir d’aquesta situació tan macabra com perillosa: la inexistència d’un sòlid quart poder que si bé no ens pot fer sortir de l’embús, almenys pot fer la seva feina amb l’honestedat i la professionalitat necessària per evidenciar totes aquelles fallides sistèmiques que ens han portat al moment actual.
La conjunció d’aquestes dues i d’altres debilitats fa que molts pensin que Espanya no té solució, i crec que de raons per creure-ho no els en falten, però sense trobar-hi una solució, difícilment podrem ser immunes als seus mals o fins i tot desentendre’ns-en, perquè seguirem sent les víctimes propícies en què s’escudaran per no assumir el diagnòstic o, pitjor encara, acabarem sent directament les víctimes de les seves ires.
A més, sense aquestes fallides sistèmiques i amb una acceptable cultura democràtica, estic convençut que la gran solució a un problema polític com és el reconeixement dels inalienables drets de la minoria nacional catalana no seria un problema ni es pretendria empresonar els seus justos anhels.
