PER FI, TAMARA

El procés és el càstig. És igual si finalment els tribunals t’absolen, tu ja has pagat la condemna durant quatre anys. Això li ha passat a Tamara Carrasco tot aquest temps, però avui, per fi, respira. Es diu ràpid, són només mil quatre-cents seixanta dies de tensió, de no saber, de dubtar, d’aprendre a viure amb la incertesa de la possible condemna d’un Estat espanyol a qui poc importen les vides de les persones i les presumpcions d’innocència amb què s’omplen les boques i els telenotícies. D’entrada, tots els independentistes som culpables.

Primer, el càstig va ser en forma de detenció mediàtica, de condemna pública televisada i dictada per mitjans i tertulians del règim; de viatges a Madrid, a l’Audiencia Nacional, aguantant les amenaces i vexacions de guàrdies civils; de paràlisi davant un tribunal que saps que és parcial, d’advocats que no saben a qui s’enfronten. Després, van ser les cautelars. Mesos i mesos amb la prohibició de sortir de Viladecans, amb l’ai al cor de sentir-te seguida i vigilada, amb les mirades de reprovació condemnatòries dels teus veïns. Finalment, comencen els judicis als tribunals, l’enfrontament dialèctic amb jutges i fiscals que et menyspreen, per a qui ets una terrorista per voler protestar i per un àudio de WhatsApp.

I s’acaba. Després de quatre anys de periple judicial, de tribunals que sempre deixen una porta oberta a la condemna, que presenten recursos per revocar la sentència del tribunal anterior, aquell que t’ha absolt però no del tot. Perquè no t’escapis, perquè no perdis la por. Aleshores, qui et compensa el patiment? Qui repara les vexacions, les calúmnies i el temps perdut per viure la vida en plena llibertat? Qui et retorna la salut mental? Com tornes a no tenir por de caminar sola pel carrer? Com es fa per empoderar-se de nou? Qui et paga els insults i les mirades de condemna que t’empetiteixen quan vas a comprar el pa? Com et tornen els dies que et van robar quan et van detenir, quan van limitar els teus moviments?

La llibertat no té preu, diuen. Per això qui no paga mai és qui té el poder de treure-te-la. Ho fa i prou. Sense cap conseqüència. Ara que s’ha acabat, Tamara, viu i recupera el temps robat.