CONILLS PORQUINS

Als cata­lans ens tenen tan­cats en una gàbia de conill porquí, entre­tin­guts amb una sínia que repe­teix inva­ri­a­ble­ment els matei­xos gra­ons i amb un labe­rint amb una sola porta que ens rebota sem­pre cap a dins. Si en volen un parell d’exem­ples, recor­din que aquesta set­mana hem tin­gut els epi­so­dis del cas­tellà a l’escola, que s’enca­mina cap a una dis­puta jurídica, i l’endèmic incom­pli­ment dels pres­su­pos­tos de l’Estat a Cata­lu­nya que apro­fun­deix el càstig que se’ns aplica sis­temàtica­ment. Aga­fin aques­tes qüesti­ons i totes les que vul­guin i por­tin-les a l’àmbit de dis­cussió que sigui: inva­ri­a­ble­ment com­pro­va­ran que qui té la dar­rera paraula, la vara pel mànec, no és ni el poble català ni cap àrbi­tre impar­cial, sinó ser­vi­dors o còmpli­ces d’aquells que posen la gàbia i deci­dei­xen amb quin règim s’hi viu: tri­bu­nals (Cons­ti­tu­ci­o­nal, Suprem, TSJC, ordi­na­ris...), poli­cia, ins­ti­tu­ci­ons polítiques o mit­jans de comu­ni­cació, tots relli­gats pels llaços comuns del patri­o­tisme espa­nyol. No són uns incom­pe­tents ni uns men­ti­ders, com deia el con­se­ller Puig­neró. Són els amos.