L’ANTIHEROI AMB GUITARRA

Tornar a viure un concert en directe d’aquells de gran format que obliguen a aparcar lluny, a fer cua dins i fora del recinte i a posar a prova la capacitat auditiva és un luxe. Mai no hauria pensat fins a quin punt trobava a faltar el bany de masses i la germanor improvisada i puntual amb els veïns de seient quan tocava acompanyar una cançó. Dissabte passat, el Palau Sant Jordi va rebre amb els braços oberts i gairebé les entrades exhaurides un veterà dels escenaris que retornava després d’un llarg silenci. Fito Cabrales, la veu i l’ànima de Fito y los Fitipaldis, és una mena d’antiheroi amb guitarra que etziba veritats com punys amb les cançons i que sempre et deixa el gust agredolç d’haver compartit alguna de les seves històries. Malgrat que li reconec una experiència i un domini de l’ofici indiscutibles, dissabte vaig tornar a tenir la sensació que rere l’artista s’hi amaga un paio tímid, de vegades superat pel ressò i la fidelitat que ha aconseguit en un món tan competitiu com el de la música i que s’escuda rere el micro per explicar que la felicitat se li resisteix. Les comptades interpel·lacions a la gent que omplia el recinte van ser per demostrar com estava de sorprès i emocionat de veure tanta gent i, sobretot, per donar les gràcies. “Sois una puta bendición por habernos esperado”, va repetir, i fins i tot va acabar despullant el cap de la seva eterna gorra com a rendició absoluta davant un públic que li va respondre des del primer minut. Un públic que, per cert, tenia poc d’adolescent, però molt d’entusiasta i entregat.

Durant dues hores, sense pressa però també sense pausa, van sonar al Sant Jordi els temes insígnia del grup i les últimes cançons que, com el mateix Fito ha reconegut, tant esforç li han exigit després d’haver-se buidat d’inspiració. Va ser generós amb els teloners, uns magnífics Morgan amb qui va compartir escenari; amb els seus músics, a qui va cedir protagonisme perquè mostressin el seu virtuosisme i gaudissin del seu minut de glòria individual i, finalment, també amb els bisos, que van allargar mitja hora més l’espectacle. En definitiva, tot un senyor.