LA CIÈNCIA NO ENS HO ARREGLARÀ TOT

Fa vint-i-cinc anys, el 1997, la captivadora pel·lícula d’Andrew Niccol Gattaca presentava un futur en què l’edició genètica havia arribat als embrions humans, de manera que els pares podien assegurar bons gens per als fills, una herència que condicionava les seves perspectives vitals. Aquell film va arribar als cinemes poc després del naixement de l’ovella Dolly, el primer mamífer clonat de la història. La divertida Dolly –que tenia una especial traça a posar-se bé davant les càmeres– va ser una fita de la ciència que va marcar una època i va obrir la porta a nous avenços genètics. També va reforçar el debat sobre les qüestions morals i els límits ètics relacionats amb la clonació humana, un debat que ja havia contribuït a estendre en els anys setanta un altre film mític, Els nens del Brasil. La polèmica, però, es va tancar ben aviat, bàsicament perquè es va veure que clonar mamífers era extremadament complicat, dificultós i, sobretot, molt car.

Descartats els avantatges de la clonació, els avenços científics ens van portar cap a modificacions genètiques en productes agrícoles bàsics per a l’alimentació humana, per exemple el blat, el blat de moro, la patata, la colza, la soja... La Unió Europea sempre ha estat reticent a autoritzat productes modificats genèticament, tot i que ja n’hi ha més de setanta, sobretot cultius que es destinen a fer pinso per a bestiar. Ara, amb la guerra d’Ucraïna, el proveïment de cereals provinents de l’est està en risc, de manera que Europa mira cap a l’oest, cap a Amèrica. El problema és que els grans productors del sud del continent, el Brasil i l’Argentina, estan patint sequeres que poden afectar les collites. L’opció que queda són els Estats Units, on els aliments modificats genèticament estan molt més estesos, també en l’alimentació humana.

Això fa intuir un canvi en la política europea, que es podria obrir molt més a aquests processos de manipulació genètica, sobretot tenint en compte que el 2005 es va produir un altre punt d’inflexió en aquest camp, quan es va descobrir el potencial de la tècnica d’edició CRISPR. Explicada amb molta senzillesa, aquesta tècnica permet tallar i editar ADN de manera ràpida i barata (fins llavors era molt més complicat).

Precisament gràcies a CRISPR, un grup d’investigadors anglesos ha aconseguit unes tomates que contenen tanta vitamina D com un parell d’ous. És un avenç important, ja que bona part de la població europea, especialment dels països del nord, té dèficit d’aquesta vitamina relacionada amb l’exposició al sol. De fet, moltes tomates ja estan modificades per resistir plagues o aguantar fresques més temps. La genètica es planteja com una sortida a la crisi de recursos. És una eina a l’abast, és cert, però no es pot evitar pensar que potser confiem massa en solucions científiques per a problemes que hem creat nosaltres mateixos. Que s’estiguin buscant bacteris que descomponguin els plàstics o algues terrestres que ajudin a controlar els gasos amb efecte d’hivernacle no és excusa per no aturar, immediatament, el comportament suïcida amb el planeta i amb nosaltres mateixos.