INFILTRATS I ‘DESFILTRATS’

Com que s’ha des­co­bert un dels agents que la poli­cia espa­nyola té infil­trats en l’inde­pen­den­tisme, hem tor­nat a fer-los burla recor­dant-los que no van tro­bar les urnes de l’1-O. Pre­ci­sa­ment, si aque­lla ope­ració es va poder dur a terme amb èxit va ser perquè tot­hom que hi havia d’inter­ve­nir va actuar seguint les dues regles més estric­tes de la clan­des­ti­ni­tat: coor­di­nació i dis­creció. Tal com es va viure la jor­nada del referèndum i com s’ha patit la repressió poste­rior, sem­bla que aques­tes regles hau­rien de con­ti­nuar regint l’acti­vi­tat de l’inde­pen­den­tisme. Però no és així: ni coor­di­nació ni dis­creció. Els pro­ta­go­nis­mes i els anta­go­nis­mes dels par­tits polítics pro­vo­quen que tant les estratègies com les diferències del sobi­ra­nisme que­din expo­sa­des a la con­tra­acció espa­nyola i a les con­tra­dic­ci­ons pròpies. Twit­ter n’és ple, però, sobre­tot, quan algú com Gabriel Rufián qua­li­fica de tarats els que van pro­cla­mar la inde­pendència l’1-O, fa pen­sar si els ene­mics interns són només els que ha infil­trat la poli­cia.