QUAN ENS CRIDIN A LA TAULA

El 17 d’agost del 1930, representants d’alguns partit republicans es van reunir a Sant Sebastià per pactar un full de ruta que permetés enderrocar la monarquia d’Alfons XIII. No se’n va aixecar acta, però tots els testimonis coincideixen a assenyalar que el tema principal de debat va ser “el problema de Catalunya”. Només començar, el representant enviat per Francesc Macià, Jaume Aiguader, va reclamar que “els representants de les forces republicanes espanyoles fessin una declaració prèvia de reconeixement de la realitat viva del fet concret del problema català”. La petició va provocar un silenci “general i penós”, segons recorda Miguel Maura, un dels assistents. Quan es van refer de l’ensurt, alguns van qualificar la petició d’Aiguader com un “despropòsit”. D’altres, com Álvaro de Albornoz, del Partit Republicà Radical Socialista, va deixar anar: “De manera que vostès es proposen aprofitar-se de la revolució per proclamar la independència de Catalunya.” Un altre dels assistents, Alejandro Lerroux, fanfarroneja a les seves memòries que no va voler participar en el debat perquè sabia perfectament “com es bregava amb aquelles fetes”, una referència als representants catalanistes. Lerroux havia combatut amb vehemència el catalanisme des dels carrers de Barcelona.

Al final, els reunits van arribar a un acord “que hauria de tenir com a base i fonament la voluntat de Catalunya expressada en un projecte d’estatut o constitució autònoma proposada lliurement pel poble de Catalunya” i sotmesa ”a l’aprovació sobirana de les Corts Constituents”. Els negociadors catalans van renunciar a l’autodeterminació, al federalisme i, fins i tot, a fixar un calendari o unes competències mínimes. El 14 d’abril del 1931, vuit mesos després, Francesc Macià, a cop de declaració, va intentar anar més enllà d’allò que s’havia pactat a Sant Sebastià i, des del balcó del Palau de la Generalitat, va apostar per un model clarament federal i pactat de tu a tu. Des d’aquella mateixa tarda, però, la frase que més va haver d’escoltar va ser que “allò no era el que s’havia acordat a Sant Sebastià”. Tres dies després, el president de la República Catalana va tornar asseure’s a negociar i va sortir de la reunió com a president de la Generalitat i amb un compromís, difús i sense calendari, d’un estatut. El 17 d’abril del 1931, com el 17 d’agost del 1930 i com en moltes altres ocasions, no vam saber negociar. Ens vam asseure amb un estat i vam perdre un munt de llençols. Potser que ho tinguem en compte quan ens tornin a cridar a la taula.