DESITJOS i REALITATS

De vega­des con­fo­nem desit­jos amb rea­li­tats i, quan actuem així, cor­rem molts ris­cos d’aca­bar arros­se­gats per les nos­tres pròpies frus­tra­ci­ons; no obs­tant això, en mol­tes oca­si­ons a aquest tipus d’estats, de tanta con­fusió, ens hi arros­se­guen polítics irres­pon­sa­bles que no saben res de política ni del que estan par­lant. M’expli­caré a par­tir d’un exem­ple qual­se­vol, perquè en podria haver esco­llit molts d’altres.

El tris­ta­ment cone­gut pre­si­dent de la Comissió d’Afers Jurídics del Par­la­ment Euro­peu (JURI), Adrián Vázquez, és un d’aquells a qui li sol pas­sar que no només con­fon desit­jos amb rea­li­tat, sinó que, a més, parla de coses que no sap i sobre les quals ni tan sols s’ha docu­men­tat; no obs­tant això, i a pesar de tanta ignorància, acaba gene­rant grans i buits titu­lars que ens poden arros­se­gar a tots a una con­fusa espi­ral de la qual no s’obté res posi­tiu.

En una recent con­ferència en què va par­ti­ci­par, es va pro­nun­ciar sobre molts temes –tots exce­dien el seu conei­xe­ment tècnic–, i entre les per­les que va pro­nun­ciar en va des­ta­car algu­nes que, segons la meva opinió, reflec­tei­xen molt bé el que estic plan­te­jant: la con­fusió entre desit­jos i rea­li­tat, així com el més abso­lut dels des­co­nei­xe­ments sobre la matèria trac­tada.

Va dir coses que, vis­tes en pers­pec­tiva, farien riure si no fos perquè ocupa un càrrec ins­ti­tu­ci­o­nal, com ara que està “abso­lu­ta­ment tran­quil que la sentència anirà en la direcció que el pro­ce­di­ment va ser trans­pa­rent”; pro­ble­mes de sin­taxi a banda, la veri­tat és que no sap de què està par­lant i, a més, con­fon els seus desit­jos amb la rea­li­tat. Tan­ma­teix, el que es podria enten­dre com una rellis­cada, una mera con­fusió entre desit­jos i rea­li­tat, sem­bla que es va aca­bar trans­for­mant en una sis­temàtica dis­lo­cació de la rea­li­tat pro­ducte d’una atri­bu­lada situ­ació en què ell tot sol es va posar; n’hi ha prou amb un altre exem­ple, com quan afirma que ha “man­tin­gut un per­fil tan baix i tècnic com és pos­si­ble perquè és un càrrec ins­ti­tu­ci­o­nal”.

Si hagués man­tin­gut un per­fil tècnic i, a més, baix, no es veu­ria con­fron­tat amb la reso­lució del vice­pre­si­dent del Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea (TJUE) del 31 de maig pas­sat, que no només des­men­teix Vázquez, sinó que, a més, l’enfronta amb una rea­li­tat de la qual fa anys que fuig: “Els com­por­ta­ments del ponent i del pre­si­dent de la comissió JURI a què es refe­rei­xen els recur­rents poden, a pri­mera vista, mani­fes­tar una presa de par­tit o un pre­ju­dici per­so­nal des­fa­vo­ra­ble cap als recur­rents.”

Vázquez va ser comis­si­o­nat per intro­duir-se a la JURI i pre­si­dir-la, jus­ta­ment perquè la rea­li­tat no tras­toqués uns plans que són incom­pa­ti­bles, d’una banda, amb el dret de la Unió i, de l’altra, amb el cor­recte fun­ci­o­na­ment d’una ins­ti­tució, el Par­la­ment Euro­peu, cri­dada a ser abso­lu­ta­ment democràtica. És tan poc tècnic qui per posició ins­ti­tu­ci­o­nal hau­ria de ser-ho que va arri­bar a afir­mar: “Si fos­sin mem­bres de la comissió, podrien viat­jar, però opino que no es pot des­car­tar el fet que els detin­gues­sin a Espa­nya, però els dei­xa­ran lliu­res per dur a terme l’acti­vi­tat par­la­mentària.”

La rea­li­tat, jus­ta­ment aque­lla de la qual s’ha desprès Vázquez i els qui li donen suport, dista molt de ser com ell la plan­teja i, res­pecte això, n’hi ha prou de fer un repàs breu a l’arti­cle 9 del pro­to­col número 7 sobre els pri­vi­le­gis i les immu­ni­tats de la Unió Euro­pea que –insis­teixo– ell, per posició ins­ti­tu­ci­o­nal, no només hau­ria de conèixer lite­ral­ment, sinó també en la seva cor­recta inter­pre­tació juris­pru­den­cial.

Per dei­xar-ho clar: no, men­tre els euro­di­pu­tats con­ser­vin la seva immu­ni­tat no hau­rien de ser detin­guts ni a l’Estat espa­nyol ni en cap altre estat mem­bre de la Unió i, arri­bats a aquest punt, i si Vázquez s’hagués lle­git els cen­te­nars de pàgines d’al·lega­ci­ons fona­men­ta­des que li vam pre­sen­tar, sabria que el que estava expli­cant a joves i inex­perts estu­di­ants no només era erroni, sinó que, a més, no es cor­res­pon amb la rea­li­tat. M’entris­teix molt que després de la feina tan sis­temàtica, exhaus­tiva, ben docu­men­tada i degu­da­ment orde­nada que hem fet, Adrián Vázquez no hagi après res, perquè tot això estava ori­en­tat, jus­ta­ment, a treure’l de la ignorància i a apor­tar-li uns conei­xe­ments que, com a pre­si­dent de la JURI, li hau­rien ser­vit durant tot el seu man­dat.

Amb tot el que va dir Vázquez en la seva magna con­ferència només la va encer­tar quan va dir, en relació amb l’escàndol de l’espi­o­natge polític mit­jançant l’ús de Pega­sus: “Hem de ser molt pru­dents. La bana­lit­zació i l’ús cons­tant de fets tan greus per a un ús mera­ment polític per­ju­di­quen molt la nos­tra imatge i la democràcia.” El lamen­ta­ble és que no és cons­ci­ent del seu encert i, pit­jor encara, que ho va dir pen­sant jus­ta­ment en un sen­tit con­trari al que reflec­tei­xen les seves parau­les.

No era el meu desig cen­trar-me en un per­so­natge tan obs­cur, sinó par­lar d’una cosa que cada dia em resulta més i més pre­o­cu­pant: el fet de veure polítics ins­tal·lats en el relat, con­fo­nent desit­jos amb rea­li­tat i par­lant de coses de les quals no tenen ni la més mínima idea. Aquest tipus de com­por­ta­ments, aquesta manera d’enten­dre la política, és part del que ens està arros­se­gant al dete­ri­o­ra­ment sis­temàtic d’aquesta acti­vi­tat que s’hau­ria de prac­ti­car des d’una pers­pec­tiva més honesta i que hau­ria d’estar ori­en­tada a afa­vo­rir tots els ciu­ta­dans i la millora de les nos­tres con­di­ci­ons de vida en lloc de trans­for­mar-se en el modus vivendi de gent que no ser­veix per a cap altra cosa ni té cabuda en un àmbit labo­ral dife­rent al polític.