A REMOLC DELS DIES I LES COMMEMORACIONS

Aquest mes de juny se celebra el Dia Mundial de la Llet, el Dia Mundial de la Bicicleta, el Dia Mundial de la Fertilitat, el Dia Internacional de la Lluita contra la Pesca Il·legal No Declarada i No Reglamentada, el Dia de la Llengua Russa, el Dia Mundial dels Oceans, el Dia Mundial de la Lluita contra la Falsificació i la Pirateria, el Dia Internacional dels Arxius, el Dia Mundial del Funcionari Judicial, el Dia Mundial del Modernisme, el Dia Internacional del Doblatge, el Dia Europeu de la Prevenció del Càncer de Pell, el Dia Global del Vent, el Dia de la Gastronomia Sostenible, el Dia Internacional del Surf, el Dia Internacional de les Vídues, el Dia de les Microempreses... i un llarg etcètera. He decidit aturar-ho aquí perquè la llista ocuparia l’article sencer. Cada dia tenim alguna cosa per celebrar, reconèixer, commemorar o difondre.

La llista és eterna, com infinites són les casuístiques que poden aspirar a tenir un dia internacional o mundial fixat en el calendari. No és que em sembli malament valorar, recordar o reivindicar fets, situacions o supòsits concrets. Certament, segur que els actors o sectors directament implicats o interpel·lats celebren, exigeixen i reclamen tenir una data concreta per fer-se visibles, però aquesta allau desbordant sembla que acaba desdibuixant la singularitat del fet.

A Catalunya, enguany celebrem els 100 anys del naixement de l’escriptor i periodista Nèstor Luján, els poetes Guillem Viladot i Gabriel Ferrater, la locutora Maria Matilde Almendros, l’assagista Joan Fuster i el polític i escriptor Joan Colomines i Puig. I, per tant, s’han programat un gran ventall d’actes solemnes i oficials que es combinen amb d’altres de més petit format. Repassar la seva trajectòria, difondre el seu llegat o compartir la seva obra és, sens dubte, un fet necessari, imprescindible i oportú, però com ho seria fer-ho de forma normalitzada en qualsevol altre moment.

Sembla que desconeixem determinades figures fins que no fa anys del seu naixement o de la seva mort. Un país i una cultura es proclamen i divulguen cada dia. I es fa sense estridències ni imposicions, sinó des de la voluntat explícita de reconèixer, entendre i valorar les vàlues que construeixen, cultiven i il·lustren una nació.

A principis d’any, Mercè Ibarz indicava en un article a El País que amb aquesta dinàmica de celebrar un bon nombre de commemoracions, sovint quan fa anys de la mort d’algú, “es pretén fer un exercici de renovació de la història cultural que difícilment aconsegueix amagar el caràcter funerari que l’administració atorga als artistes, personatges i associacions”. I és així, perquè sembla que siguem incapaços de fer-ho quan un mestre encara és viu. Potser per misèries humanes, egos desmesurats, rancúnies inexplicables o oblits imperdonables.

Per això, malgrat saber que vivim a cop de dies i commemoracions, potser estaria bé començar a invertir aquesta tendència. Hi ha científics, mestres, escriptors o periodistes que potser no tenen una gran quota mediàtica, però que mereixen, una vegada per totes, ser estimats, reconeguts, distingits, admirats. De la mateixa manera que caldria analitzar bé com es projecten les commemoracions o es fixen els dies per recordar determinades figures.

Com també assenyalava Montserrat Roig: “La nostra tasca, la dels periodistes, dels escriptors, dels artistes, és aclarir les zones fosques de la memòria col·lectiva dels nostres pobles.” I fer-ho sempre, hi hagi o no un dia cèlebre o una data commemorativa. Ho necessitem per narrar qui som, quina nació defensem, quina cultura reivindiquem.