ELS FATXES SÓN SEMPRE ELS ALTRES

Una de les coses que més em van col­pir quan vaig venir a viure a Itàlia fa 15 anys va ser com n’estava, de nor­ma­lit­zat, en la soci­e­tat el fei­xisme. Com n’era, de fàcil, defi­nir-se amb orgull fei­xista –i també anti­fei­xista. Com el man­tra de Ber­lus­coni que “Mus­so­lini va fer coses bones” era omni­pre­sent als mit­jans. De les ganes d’enten­dre per què pas­sava en va néixer el febrer del 2020 el meu pri­mer lli­bre, Fei­xisme per­sis­tent. Vaig dedi­car un capítol a Gior­gia Meloni (que lla­vors tenia entre el 7% i el 10% a les enques­tes; men­tre que Mat­teo Sal­vini, el 30%). Vaig expli­car els movi­ments que intuïa que s’esta­ven ges­tant per con­ver­tir la líder de Ger­mans d’Itàlia en la subs­ti­tuta de Sal­vini. També vaig expli­car que, perquè l’ope­ració reeixís, calia que el leg­hista con­tinués arram­bat a Putin, que això li pas­sa­ria fac­tura.

Les pre­vi­si­ons s’han com­plert i fa un any que el par­tit de Meloni, hereu del par­tit fei­xista italià, va superar Sal­vini i va esde­ve­nir líder en els son­de­jos. A la pri­ma­vera hi haurà elec­ci­ons i si no hi ha un dal­ta­baix les gua­nyarà la coa­lició Meloni-Sal­vini-Ber­lus­coni, que els mit­jans (també els d’esquer­res!) defi­nei­xen “el cen­tre­dreta”. Per tant, té mol­tes pape­re­tes per ser la pro­pera (i la pri­mera) pre­si­denta del govern d’Itàlia, i així se la tracta als mit­jans. No ha supo­sat cap escàndol, mal­grat que el seu par­tit fins i tot home­natja Mus­so­lini amb el braç alçat. De fet, el pas­sat desem­bre, a la festa que la for­mació post­fei­xista fa cada any, hi va assis­tir tot el poder polític i econòmic del país. Des del líder del cen­tre­es­querra, Enrico Letta –que pre­senta còmplice i som­ri­ent lli­bres amb Meloni i tot–, fins al pre­si­dent de la pode­rosa patro­nal indus­trial i el direc­tor d’Il Cor­ri­ere della sera. L’apa­rició de Meloni en el míting de Vox ha sorprès a Itàlia. I és que, per als mit­jans ita­li­ans, Vox és clara­ment extrema dreta, men­tre que per als espa­nyols ho és Meloni. Ves que els interes­sos polítics i econòmics no ence­guin els mit­jans i sigui més fàcil veure el fatxa a l’ull aliè.