La República que bull
LA LLENGUA DELS JUTGES
Aquesta setmana s’ha donat a conèixer un informe del Departament de Justícia sobre la situació del català als jutjats. Les dades són contundents. El nombre de sentències en català només va arribar al 6,9%, una xifra irrisòria que representa un descens respecte al 2020. No ens trobem només davant un problema de manca de predisposició dels jutges a redactar les sentències, sinó d’una imposició manifesta. Els jutges van incomplir en un 81,3% dels casos l’opció lingüística de la part que va presentar la demanada. En realitat, els jutges no només imposen la llengua de les sentències, sinó que converteixen cada advocat, cada testimoni o cada acusat en un autèntic heroi de la llengua, que ha de nedar contra corrent si vol fer servir el català, amb el risc que això presenta en un àmbit en què tot és interpretable. El lema que vol fer sevir el Departament per a l’enèsima campanya sobre aquest àmbit ho diu tot: “Fer servir el català no canvia la sentència.” La percepció de la ciutadania és aquesta; o, com a mínim, que millor no jugar-se-la. I, malgrat tot, en una compareixença recent al Parlament, el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Jesús María Barrientos, va afirmar que “sempre s’intenta garantir el dret d’opció lingüística” i va deixar anar, sense despentinar-se, que “la sala de govern del TSJC no pot fer gaire més del que fa, com recordar als jutges que han de garantir el dret a usar les dues llengües”. Que això es digui en seu parlamentària poques setmanes després d’una sentència que imposa un 25% de castellà a les escoles, només pot interpretar-se com una mostra de cinisme descomunal. Els jutges, diguem-ho clar, tenen absoluta llibertat per imposar una llengua en una aula, però els nostres representants no poden fer res per incidir en la llengua que s’utilitza als jutjats.
Després de donar a conèixer les dades, la consellera es va comprometre a “revertir aquesta situació” amb un seguit de mesures que cauran en l’oblit d’aquí a uns mesos. Tots sabem, començant per la consellera, que la situació no canviarà, com a mínim fins que no siguem un país realment sobirà i no hàgim de patir un poder judicial que actua amb mentalitat colonial. Els jutges no venen al nostre país amb la vocació de servir la gent, sinó com a agents d’un poder que inhabilita presidents i diputats, decideix sobre la gestió d’una pandèmia o sobre la regulació de les zones de baixes emissions de CO2 i imposa percentatges de llengua a les escoles. I que, a més a més, ho fa en la llengua que li dona la gana.