SOMRIURES PROFIDÉN

A l’abril, és a dir, fa quatre dies, em va arribar un correu amb un contingut si més no inquietant. Era el dia abans que acabés l’obligatorietat de la mascareta. Per fi, doncs, i després d’un parell d’anys, ens veuríem les cares. Sembla que la pandèmia i les xarxes socials, plenes a vessar de cossos normatius i somriures resplendents –florescents?– han provocat un augment dels diagnòstics de dismòrfia corporal, un trastorn obsessiu que du a una preocupació extrema per algun defecte –algun aspecte físic que es considera “defecte”. Cal dir que, per aquells dies d’abril, alguns mestres i professors van arribar a comentar que hi havia alumnes que no es volien treure la protecció de la cara, no tant per por de la covid com per la inseguretat respecte a la seva bellesa facial. La nota que esmento sobre la dismòrfia corporal es referia, concretament, al sector dels odontòlegs, que ha vist un augment notable de l’interès pels tractaments purament estètics. Dismòrfia dental. Segons l’ortodontista Itamar Friedländer, “després de dos anys amagant el somriure darrere de la mascareta, els complexos han augmentat”. I segueix: “És molt comú que les persones agafin com a referència imatges de les xarxes socials i esperin resultats exagerats i que no es corresponen amb els seus trets morfològics.” Es demanen intervencions de molta envergadura –tallat de l’esmalt per posar fundes, cirurgia per tenir més harmonia al rostre– sense cap raó mèdica. Els joves són les preses fàcils. Friedländer reclama als professionals que siguin això, professionals. Que no cedeixin fàcilment, que recomanin buscar altres opinions, que expliquin quan calgui que no fa falta cap intervenció.

La bellesa, o més aviat un determinat cànon de bellesa, es veu com una mena de passaport a l’èxit. Lamentablement, és cert que complir amb certs requisits dona avantatge, al davant de factors com ara la intel·ligència, el talent i les habilitats. D’altra banda, els paràmetres d’allò que resulta bell varien al llarg del temps. Ara mateix, i en contra del que s’ha “portat” durant dècades, tenir unes natges prominents i rodones és un desig entre moltes dones, fins al punt que s’arrisquen a “fabricar-les” a la sala d’operacions. No entrarem en més detalls, però fa quatre dies en un perfil d’Instagram apareixia una humorista nord-americana, Nikki Glaser, fent un monòleg sobre la bellesa –i la falta de bellesa– de les vagines. Sí, com ho llegeixen. Va comentar que “en el porno són petites i estan depilades, com Ariana Grande”, mentre que la seva s’assemblava més aviat a “un plat de natxos”. És un fet que hi ha més persones de les que ens podem imaginar que es fan una vaginoplàstia, una cirurgia que se’n diu “rejovenidora”. Fins on es pot arribar a jutjar un cos? Desconec ara mateix si hi ha una penisplàstia. Segur que sí. Ho esbrinaré.