NI EL 30, NI EL 34

Les can­di­da­tu­res per cele­brar uns Jocs Olímpics –d’hivern o d’estiu– les impul­sen ciu­tats que tenen l’aval del res­pec­tiu comitè olímpic naci­o­nal. Dit això, algú es pot ima­gi­nar què hau­ria pas­sat si la can­di­da­tura dels Jocs del 1992 no hagués estat una ini­ci­a­tiva de Bar­ce­lona sinó una impo­sició del govern de la Gene­ra­li­tat a la ciu­tat? Doncs ara ima­gi­nin-se l’efecte que fa que aquest govern hagi repes­cat dels núvols un pro­jecte olímpic de des­patx per als Jocs d’hivern del 2030, que el capi­ta­negi per damunt de les expec­ta­ti­ves i les pos­si­bi­li­tats del ter­ri­tori afec­tat, que s’embo­li­qui amb una con­sulta popu­lar i que accepti el xan­tatge polític d’haver-se d’asso­ciar amb l’Aragó, que, a sobre, li busca les pes­si­go­lles. En poden dir fer entrar el clau per la cabota o aga­far el rave per les fulles. O fotre’s de peus a la galleda, perquè costa d’enten­dre que el govern de la Gene­ra­li­tat s’arris­qui amb mal­de­caps inútils quan el Comitè Olímpic Inter­na­ci­o­nal difícil­ment apro­va­ria una can­di­da­tura tan arti­fi­cial, embas­tada, fràgil i polèmica com aquesta, ni per al 2030 ni per al 2034.