LES TESIS DE CS ES QUEDEN

“No sé què és el que he fet tan malament perquè el càstig hagi estat tan dur.” Aquesta amarga queixa és del vicepresident en funcions de la Junta d’Andalusia i candidat de Ciutadans, Juan Marín, a la Cadena Ser l’endemà de les eleccions. Els comicis han esborrat els taronges del parlament andalús, on tenien vint-i-un diputats. El marcador dels d’Inés Arrimadas ha quedat a zero a Andalusia, on han caigut gairebé quinze punts i han passat del 18,28% dels vots que van obtenir el 2018 (més de 660.000) a un 3,29% (120.800).

La desfeta andalusa és la confirmació, si és que en calia alguna, de l’agonia de Ciutadans. El partit suma aquesta derrota a les prèvies a Castella i Lleó i a la Comunitat de Madrid, i es certifica la fallada multiterritorial de la formació, que ja estava a la corda fluixa al Congrés, on el 2019 va passar de cinquanta-set a deu escons. En aquests moments, l’únic que l’insufla aire és l’aliança que manté al govern de l’Ajuntament de Madrid amb els populars.

Tot sembla indicar que s’està a punt d’expedir el certificat de mort al partit fundat a Barcelona el juliol del 2006. Una formació sorgida després de l’anomenat “manifest del Taxidermista”, en homenatge al barceloní restaurant de la plaça Reial on un grup de persones, entre elles Fèlix de Azúa, Francesc de Carreras, Teresa Barbal i Arcadi Espada, es reunia per comentar la situació política a Catalunya. Consideraven que estava dominada pel nacionalisme, al qual també veien escorat el PSC, apostaven per la seva “expulsió de l’espai públic” i abominaven la immersió lingüística. En els actes previs a la constitució del partit, ja quedava claríssim el tarannà. “El dèficit fiscal és mentida i les seleccions catalanes, una xorrada”, s’hi proclamava. Albert Boadella els animava amb disfresses de mosso d’esquadra, i l’imaginari no només a la contra, sinó de menyspreu a la cultura i la llengua catalana anava quallant, amb la immersió lingüística com a gran enemic a batre.

L’aterratge al Parlament a finals del 2006, amb un ampli i entusiasta suport de mitjans amb seu a Madrid, va obrir un nou cicle i una nova manera de fer política, i no precisament per a bé. El to de les sessions es va fer més agre i els debats, més crispats. Conscients del seu ressò, al llarg dels anys Ciutadans ha convertit, sovint, el Parlament en plató. Cartells, fotografies, banderes, llibres... Més pendents de la foto i el màrqueting que del contingut, la repetició insaciable d’escenes obliga que, per tenir algun impacte, la següent sigui més gran que l’anterior. Fins al dia que Lorena Roldán (que després va canviar Cs pel PP) va exhibir una imatge de l’atemptat d’ETA a Vic quan parlava dels CDR.

El punt àlgid dels de Rivera va ser, precisament, després del referèndum de l’1-O, amb Ciutadans com a primer partit de l’oposició al Parlament, i tercera força al Congrés. Des d’aleshores, però, els taronges no paren d’encadenar patacades i baixes. Juan Carlos Girauta, Carmen de Rivera, Marcos de Quinto, Toni Cantó, Lorena Roldán... La progressiva pèrdua de poder dels últims anys ha anat acompanyada d’un degoteig constant d’estripades de carnet.

Molts celebren ara la desfeta de Ciutadans. Es burlen dels lamentables resultats obtinguts pels d’Arrimadas diumenge passat, però els resultats dels taronges van molt més enllà d’un partit en més que probable descomposició i, lamentablement, el sobreviuran. Perquè Ciutadans és el gran responsable d’haver dinamitat el consens lingüístic a Catalunya. Es presentava el 2006 per abolir la immersió lingüística i, setze anys més tard, aquell sistema iniciat el 1983 a l’escola Rosselló-Porcel de Santa Coloma de Gramenet està clarament en perill. Són les sentències dels tribunals les que, pronunciament rere pronunciament –l’últim el del Suprem per ratificar el 25% de castellà a l’ensenyament– intenten canviar el sistema acordat, però també les formacions que, com el PSC, han flirtejat en algun moment amb les tesis dels taronges per ocupar el seu espai. I ara tot sembla indicar que el partit se’n va, però les seves tesis es queden.