LES TESIS DE CS ES QUEDEN

“No sé què és el que he fet tan mala­ment perquè el càstig hagi estat tan dur.” Aquesta amarga queixa és del vice­pre­si­dent en fun­ci­ons de la Junta d’Anda­lu­sia i can­di­dat de Ciu­ta­dans, Juan Marín, a la Cadena Ser l’endemà de les elec­ci­ons. Els comi­cis han esbor­rat els taron­ges del par­la­ment andalús, on tenien vint-i-un dipu­tats. El mar­ca­dor dels d’Inés Arri­ma­das ha que­dat a zero a Anda­lu­sia, on han cai­gut gai­rebé quinze punts i han pas­sat del 18,28% dels vots que van obte­nir el 2018 (més de 660.000) a un 3,29% (120.800).

La des­feta anda­lusa és la con­fir­mació, si és que en calia alguna, de l’ago­nia de Ciu­ta­dans. El par­tit suma aquesta der­rota a les prèvies a Cas­te­lla i Lleó i a la Comu­ni­tat de Madrid, i es cer­ti­fica la fallada mul­ti­ter­ri­to­rial de la for­mació, que ja estava a la corda fluixa al Congrés, on el 2019 va pas­sar de cin­quanta-set a deu escons. En aquests moments, l’únic que l’insu­fla aire és l’aliança que manté al govern de l’Ajun­ta­ment de Madrid amb els popu­lars.

Tot sem­bla indi­car que s’està a punt d’expe­dir el cer­ti­fi­cat de mort al par­tit fun­dat a Bar­ce­lona el juliol del 2006. Una for­mació sor­gida després de l’ano­me­nat “mani­fest del Taxi­der­mista”, en home­natge al bar­ce­loní res­tau­rant de la plaça Reial on un grup de per­so­nes, entre elles Fèlix de Azúa, Fran­cesc de Car­re­ras, Teresa Bar­bal i Arcadi Espada, es reu­nia per comen­tar la situ­ació política a Cata­lu­nya. Con­si­de­ra­ven que estava domi­nada pel naci­o­na­lisme, al qual també veien esco­rat el PSC, apos­ta­ven per la seva “expulsió de l’espai públic” i abo­mi­na­ven la immersió lingüística. En els actes pre­vis a la cons­ti­tució del par­tit, ja que­dava claríssim el tarannà. “El dèficit fis­cal és men­tida i les selec­ci­ons cata­la­nes, una xor­rada”, s’hi pro­cla­mava. Albert Boa­de­lla els ani­mava amb dis­fres­ses de mosso d’esqua­dra, i l’ima­gi­nari no només a la con­tra, sinó de menys­preu a la cul­tura i la llen­gua cata­lana anava qua­llant, amb la immersió lingüística com a gran ene­mic a batre.

L’ater­ratge al Par­la­ment a finals del 2006, amb un ampli i entu­si­asta suport de mit­jans amb seu a Madrid, va obrir un nou cicle i una nova manera de fer política, i no pre­ci­sa­ment per a bé. El to de les ses­si­ons es va fer més agre i els debats, més cris­pats. Cons­ci­ents del seu ressò, al llarg dels anys Ciu­ta­dans ha con­ver­tit, sovint, el Par­la­ment en plató. Car­tells, foto­gra­fies, ban­de­res, lli­bres... Més pen­dents de la foto i el màrque­ting que del con­tin­gut, la repe­tició insa­ci­a­ble d’esce­nes obliga que, per tenir algun impacte, la següent sigui més gran que l’ante­rior. Fins al dia que Lorena Roldán (que després va can­viar Cs pel PP) va exhi­bir una imatge de l’atemp­tat d’ETA a Vic quan par­lava dels CDR.

El punt àlgid dels de Rivera va ser, pre­ci­sa­ment, després del referèndum de l’1-O, amb Ciu­ta­dans com a pri­mer par­tit de l’opo­sició al Par­la­ment, i ter­cera força al Congrés. Des d’ales­ho­res, però, els taron­ges no paren d’enca­de­nar pata­ca­des i bai­xes. Juan Car­los Girauta, Car­men de Rivera, Mar­cos de Quinto, Toni Cantó, Lorena Roldán... La pro­gres­siva pèrdua de poder dels últims anys ha anat acom­pa­nyada d’un dego­teig cons­tant d’estri­pa­des de car­net.

Molts cele­bren ara la des­feta de Ciu­ta­dans. Es bur­len dels lamen­ta­bles resul­tats obtin­guts pels d’Arri­ma­das diu­menge pas­sat, però els resul­tats dels taron­ges van molt més enllà d’un par­tit en més que pro­ba­ble des­com­po­sició i, lamen­ta­ble­ment, el sobre­viu­ran. Perquè Ciu­ta­dans és el gran res­pon­sa­ble d’haver dina­mi­tat el con­sens lingüístic a Cata­lu­nya. Es pre­sen­tava el 2006 per abo­lir la immersió lingüística i, setze anys més tard, aquell sis­tema ini­ciat el 1983 a l’escola Ros­selló-Por­cel de Santa Coloma de Gra­me­net està clara­ment en perill. Són les sentències dels tri­bu­nals les que, pro­nun­ci­a­ment rere pro­nun­ci­a­ment –l’últim el del Suprem per rati­fi­car el 25% de cas­tellà a l’ense­nya­ment– inten­ten can­viar el sis­tema acor­dat, però també les for­ma­ci­ons que, com el PSC, han flir­te­jat en algun moment amb les tesis dels taron­ges per ocu­par el seu espai. I ara tot sem­bla indi­car que el par­tit se’n va, però les seves tesis es que­den.