Coloms que no volen

La cimera de l’OTAN a Madrid ha dei­xat anar molta bro­mera. L’ocurrència del rei espa­nyol sobre la vigència de la lluita entre tira­nia i democràcia és d’un volum tes­ti­cu­lar digne del seu pare. Però també ha abo­cat tones de plom sobre les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals de les pro­pe­res dècades, com asse­nya­len els ana­lis­tes que no tenen el melic his­pa­nocèntric ni el cul llo­gat en dòlars. Si els EUA apor­ten gai­rebé el 70% del pres­su­post de l’aliança, qui pot dub­tar que tots els acords adop­tats bene­fi­cien direc­ta­ment els seus interes­sos? Fins ara, Europa ha estat incapaç de bas­tir la seva pròpia defensa con­ti­nen­tal i no par­lem d’Espa­nya, que hi aporta amb prou fei­nes l’1,3%. O si, par­lem-ne: que els cata­lans ens declaréssim par­ti­da­ris de l’OTAN –com ha pro­po­sat la con­se­llera Victòria Alsina en un arti­cle a La Van­guar­dia– seria perquè aspi­rem a entrar-hi com a país sobirà un dia sense data amb un exèrcit que no podrem pagar? O perquè estem dis­po­sats que l’Espa­nya que ens esca­nya sigui el nos­tre por­ta­veu? No fem volar coloms, con­se­llera, que ja no volen ni els de la pau.