Tribuna republicana
Dignificar l’avortament
La revocació de la sentència que garantia el dret a l’avortament als Estats Units (Roe vs. Wade) ens recorda que els drets i llibertats de les dones continuen sent un afegit condicional a les legislacions de moltes democràcies.
L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius indica que el qüestionament del dret a l’avortament és part d’una estratègia fonamentalista cristiana a escala mundial. El Parlament Europeu és ara presidit per una política antiavortista, la italiana Roberta Metsola. Espanya i Catalunya semblen fora de perill, però no s’ha de baixar la guàrdia. La reforma de la llei orgànica sobre salut sexual i reproductiva torna a permetre que les noies i altres persones gestants entre 16 i 18 anys puguin avortar sense consentiment patern, un fet positiu. Tanmateix, Sílvia Aldavert, coordinadora de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, lamenta que no s’hagi despenalitzat del tot l’avortament ni s’hagi eliminat el requisit que un comitè clínic aprovi l’avortament en embarassos de més de 22 setmanes que reben un diagnòstic fetal greu.
Segons El Crític, durant 10 anys, l’antiavortista Fundació Pro Vida ha rebut 260.000 euros de finançament públic. L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius hi afegeix que els serveis socials de centres de l’Institut Català de la Salut i d’ajuntaments de l’àrea metropolitana de Barcelona, com ara Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat, hi deriven usuàries.
Paral·lelament, la Generalitat va esfondrant a poc a poc les barreres que eviten la garantia de l’avortament a tot el territori català. Una d’aquestes és la titularitat dels centres sanitaris, alguns dels quals són d’entitats religioses contràries a l’avortament. A Catalunya, 4 de cada 10 facultatius encara s’acullen al dret d’objecció de consciència per no practicar avortaments, fet que implica, en algunes comarques, problemes per trobar un centre on avortar o haver de desplaçar-se a altres comarques. Lleida és la demarcació on menys es garanteix la interrupció voluntària de l’embaràs, sigui pel nombre d’objectors de consciència, entre el 67% i el 91%, sigui perquè encara són pocs els centres que ofereixen avortaments quirúrgics i/o farmacològics. Amb tot, Público recull que el 35% de les 21.936 dones que van avortar el 2019 van pagar la interrupció.
Fer polítiques públiques que garanteixin l’atenció a les dones i altres persones amb capacitat gestant és un aspecte fonamental en la defensa del dret a l’avortament, però no és l’únic. Parlant de la situació als Estats Units, el presentador John Oliver observava que la poca convicció que el Partit Demòcrata havia mostrat a l’hora de defensar la interrupció voluntària de l’embaràs havia estat tan rellevant per tombar Roe vs. Wade com ho és l’estratègia fonamentalista per prohibir-lo.
Sílvia Aldavert opina que a Catalunya i Espanya no es fan campanyes de sensibilització sobre l’atenció a l’avortament perquè continua sent un tabú. Quan es justifica l’avortament, se sol destacar el patiment que implica exercir-lo, i se sol posar com a exemples per justificar-ne la necessitat la violació, la malformació del fetus o el perill per a la vida de la gestant. Partint del respecte a l’autonomia corporal, amb la voluntat de no tenir un fill n’hi hauria d’haver prou per interrompre un embaràs. Per sort, van apareixent iniciatives per trencar el tabú i oferir una bona atenció abans, durant i després de l’avortament, com ara les primeres Jornades Professionals sobre l’Avortament, que es van celebrar a finals de juny a Barcelona.
La falsa creença que l’esquerra tan sols s’ocupa de qüestions vistes com a simbòliques, com ara els drets de les dones, de les persones LGTBI i racialitzades, ha amagat que la dreta reaccionària també se’n preocupa. Si ho fa és perquè no ho són pas, de simbòliques. Cada embaràs forçós és una persona obligada a afrontar un canvi radical del seu projecte de vida i a passar per una transformació corporal que, en alguns casos, és perillosa per a la salut física i psicològica. Cal dignificar l’avortament. Ens hi juguem la vida de moltes, molts i moltis.
