EL RÈGIM DEL 92

Ara que som a tocar del trentè aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona, és un bon moment per reflexionar sobre l’herència política d’aquells anys en la Barcelona actual. Haver recuperat el front litoral o haver posat el nom de la ciutat al mapamundi van ser fites rellevants que van transformar l’urbanisme de la ciutat i van situar el turisme com la principal font de generació de riquesa. Fins aquí, poc a dir.

Però el llegat polític, vist amb perspectiva, ha acabat sent pèssim per als interessos nacionals de Catalunya. Aleshores es va instaurar una mena de règim que protegiria per sempre més les elits econòmiques de la ciutat per la via dels macro-projectes urbanístics i la fal·lera pels grans esdeveniments. Una Barcelona que aniria perdent fuel polític amb el pretext que els barcelonins eren ciutadans del món desproveïts de nació. Aquella Barcelona olímpica maragallista socialista era més amable si deixava totalment al marge qualsevol connotació política nacional –tant pel que fa al catalanisme com a l’espanyolisme–, una circumstància que ja va anar bé a banda i banda perquè dibuixava una ciutat blanca on no existia el conflicte i on tot era màgic. Era la desideologització de la capital del país, i trenta anys després segueix sense exercir aquesta funció de capitalitat política.

Certament, el 1992, el nacionalisme català majoritari tenia com a prioritat pactar amb Madrid el màxim nombre de peixos possibles per al cove. Els independentistes eren quatre gats que es trobaven al Fossar de les Moreres la vetlla de l’11 de setembre. Terra Lliure havia abandonat un any abans la lluita armada i cap partit no reivindicava la independència. Sí que, en canvi, ja hi havia una persecució policial i judicial, concretada en la famosa operació Garzón contra quaranta-cinc independentistes acusats de pertànyer a Terra Lliure. Les denúncies per tortures d’alguns dels detinguts van arribar al Tribunal Europeu de Drets Humans, que el 2004 va condemnar l’Estat per haver-se negat a investigar-les.

Al capdavall, la Barcelona de fa trenta anys era com la del 2022. Sense lideratge de país i sense cap perspectiva de liderar res, perquè certament així ho decidien els seus ciutadans a les urnes. Catalunya, però, necessita una capital forta i compromesa si realment vol avançar cap a la constitució d’una nació lliure i socialment justa. Més encara, en un context de crisi econòmica com la que afrontem ara derivada de la pandèmia i amb l’afegit de la guerra de Rússia contra Ucraïna, on la capital del país ha de fer de tractor de tot el territori i no només d’eix vertebrador de l’àrea metropolitana.

En aquest context de capital blanca durant tres dècades, s’afrontaran unes noves eleccions municipals en què, de moment, no hi ha candidats –la CUP seria l’únic partit, però sense possibilitats reals de governar Barcelona– que ofereixin trencar de cap manera amb el règim del 92. Per tant, les intencions de l’expresident del FC Barcelona Sandro Rosell de ser un alcalde “gestor” encaixen amb aquesta ciutat. “La política no s’ha de fer a l’ajuntament, sinó a la Generalitat o al govern espanyol”, diu Rosell. Ras i curt, Barcelona no només ha de continuar obviant la seva funció de capital del país, sinó que ha de limitar-se a aplicar administrativament i de forma acrítica les normatives i ordres de les administracions superiors i deixar al calaix l’autonomia local i la realitat política i social de tot el país.

Malauradament, aquesta Barcelona aplana el camí encara més a Madrid i a l’Estat per consolidar-la com una capital de segona categoria d’Espanya. I si ens refiem de les enquestes, el maig del 23 no posarà en marxa cap reforma, ni a fons ni superficial, d’aquest règim del 92.