TREURE’n L’ENTRELLAT

Aquesta setmana, l’atenció del Parlament (que no l’activitat, òbviament) s’ha centrat en dues qüestions que, com acostuma a succeir, imbriquen clarament el poder judicial amb el polític. I, com també resulta habitual, han anat acompanyades d’una bona dosi de suspens, d’embrollament i d’una dificultat congènita de l’independentisme per explicar bé què es fa, per què es fa i quin recorregut té allò que es fa. Vivim temps difícils, és cert. La repressió no s’atura i la connexió amb l’electorat resulta cada vegada més complexa. Però sembla que vivim obsedits a complicar les coses i explicar-les com més malament millor. Anem a pams. Després d’un suspens de diverses hores, durant les quals no s’acabava de saber si Lluís Puig havia votat o no, finalment la mesa del Parlament va decidir que sí, que l’exconseller havia participat en la votació de dimecres i que, per tant, la mesa havia optat per desobeir obertament el Tribunal Constitucional. Carles Riera, el representant de la CUP, va dir-ho de forma ben explícita: “Hem passat del simbolisme als fets.” Hem superat, doncs, un nou embat, encara que resulti impossible saber a què ens portarà i quin recorregut tindrà.

L’altra qüestió que afecta el Parlament és el futur judicial de la seva presidenta. La justícia declara investigada Laura Borràs en un afer que qüestiona la seva capacitat de gestió i, de retruc, afecta tot l’independentisme. Per ironies del destí, aquest divendres la presidenta del Parlament ha hagut d’obrir la II Cimera contra la corrupció que se celebra a la cambra catalana. En el seu discurs, Borràs no ha pogut evitar referir-se a la seva causa judicial pel presumpte fraccionament de contractes quan estava al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes. I ha avisat que existeix una utilització de l’acusació de la corrupció amb finalitats interessades: “En democràcies viciades amb tics autoritaris, la corrupció també pot deixar de ser un problema que cal eliminar i convertir-se de manera perversa en una arma per combatre la dissidència política.” És possible, com diu Jordi Turull, que ens trobem davant “un parany de l’Estat”, un nou intent d’embrutar l’independentisme a través d’una de les seves cares més visibles; però, i si no és així? I si un càrrec públic ha actuat de forma irregular i l’estem exonerant de qualsevol responsabilitat pel simple fet del seu carnet polític? Com en traurem l’entrellat? I, per damunt de tot, com aconseguirem que l’ombra de la sospita no afecti la credibilitat de la institució ni de l’independentisme?