TREURE’n L’ENTRELLAT

Aquesta set­mana, l’atenció del Par­la­ment (que no l’acti­vi­tat, òbvi­a­ment) s’ha cen­trat en dues qüesti­ons que, com acos­tuma a suc­ceir, imbri­quen clara­ment el poder judi­cial amb el polític. I, com també resulta habi­tual, han anat acom­pa­nya­des d’una bona dosi de sus­pens, d’embro­lla­ment i d’una difi­cul­tat congènita de l’inde­pen­den­tisme per expli­car bé què es fa, per què es fa i quin recor­re­gut té allò que es fa. Vivim temps difícils, és cert. La repressió no s’atura i la con­nexió amb l’elec­to­rat resulta cada vegada més com­plexa. Però sem­bla que vivim obse­dits a com­pli­car les coses i expli­car-les com més mala­ment millor. Anem a pams. Després d’un sus­pens de diver­ses hores, durant les quals no s’aca­bava de saber si Lluís Puig havia votat o no, final­ment la mesa del Par­la­ment va deci­dir que sí, que l’excon­se­ller havia par­ti­ci­pat en la votació de dime­cres i que, per tant, la mesa havia optat per deso­beir ober­ta­ment el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. Car­les Riera, el repre­sen­tant de la CUP, va dir-ho de forma ben explícita: “Hem pas­sat del sim­bo­lisme als fets.” Hem superat, doncs, un nou embat, encara que resulti impos­si­ble saber a què ens por­tarà i quin recor­re­gut tindrà.

L’altra qüestió que afecta el Par­la­ment és el futur judi­cial de la seva pre­si­denta. La justícia declara inves­ti­gada Laura Borràs en un afer que qüesti­ona la seva capa­ci­tat de gestió i, de retruc, afecta tot l’inde­pen­den­tisme. Per iro­nies del destí, aquest diven­dres la pre­si­denta del Par­la­ment ha hagut d’obrir la II Cimera con­tra la cor­rupció que se cele­bra a la cam­bra cata­lana. En el seu dis­curs, Borràs no ha pogut evi­tar refe­rir-se a la seva causa judi­cial pel pre­sumpte frac­ci­o­na­ment de con­trac­tes quan estava al cap­da­vant de la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes. I ha avi­sat que exis­teix una uti­lit­zació de l’acu­sació de la cor­rupció amb fina­li­tats interes­sa­des: “En democràcies vici­a­des amb tics auto­ri­ta­ris, la cor­rupció també pot dei­xar de ser un pro­blema que cal eli­mi­nar i con­ver­tir-se de manera per­versa en una arma per com­ba­tre la dis­sidència política.” És pos­si­ble, com diu Jordi Turull, que ens tro­bem davant “un parany de l’Estat”, un nou intent d’embru­tar l’inde­pen­den­tisme a través d’una de les seves cares més visi­bles; però, i si no és així? I si un càrrec públic ha actuat de forma irre­gu­lar i l’estem exo­ne­rant de qual­se­vol res­pon­sa­bi­li­tat pel sim­ple fet del seu car­net polític? Com en trau­rem l’entre­llat? I, per damunt de tot, com acon­se­gui­rem que l’ombra de la sos­pita no afecti la cre­di­bi­li­tat de la ins­ti­tució ni de l’inde­pen­den­tisme?