4.199 I LAURA BORRÀS

Qua­tre mil dues-cen­tes per­so­nes repre­sa­li­a­des per l’Estat espa­nyol “per defen­sar el dret a l’auto­de­ter­mi­nació”. La xifra la va donar a conèixer el pre­si­dent d’Òmnium Cul­tu­ral, Xavier Antich, en un acte cele­brat al recinte de la presó Model, un dels símbols de la repressió política i social. El pre­si­dent d’Òmnium va des­ta­car la neces­si­tat de “visi­bi­lit­zar-los”, de posar noms i cognoms a les vícti­mes de la repressió. Una bona part de les per­so­nes que hi apa­rei­xen no acos­tu­men a sor­tir als mit­jans i viuen el seu cal­vari en silenci. D’altres, però, són molt més cone­guts. La pre­si­denta del Par­la­ment, Laura Borràs, s’asseia a pri­mera fila de l’acte, i el seu nom apa­reix entre els dels qua­tre mil dos-cents repre­sa­li­ats, tot i que la seva incor­po­ració només hi era pel Cata­lan­gate i no pas pel pre­sumpte frac­ci­o­na­ment de con­trac­tes quan era direc­tora de la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes (ILC). Pre­ci­sa­ment, aquesta mateixa set­mana hem tin­gut conei­xe­ment que la fis­ca­lia li demana sis anys de presó i vint-i-un d’inha­bi­li­tació. La mateixa Borràs s’ha apres­sat a remar­car que “la des­pro­porció de les penes demos­tra la per­se­cució política”.

En tot cas, el prin­ci­pal pro­blema que afronta Laura Borràs no és només la seva inclusió o no a la llista com a “repre­sa­li­ada política”, sinó la decisió que haurà de pren­dre la mesa del Par­la­ment sobre si la causa que l’afecta és un cas de cor­rupció. L’arti­cle 24.5 del regla­ment de la cam­bra diu que han de ser sus­pe­sos dels seus drets i deu­res els dipu­tats als quals s’obri judici oral per “delic­tes vin­cu­lats a la cor­rupció”. Borràs l’ha cri­ti­cat en diver­ses oca­si­ons, perquè afirma que es va apro­var “sense super­visió jurídica” i que no res­pecta la pre­sumpció d’innocència ni el dret a la tutela judi­cial, però els esta­tuts del seu par­tit també pre­ve­uen la sus­pensió automàtica dels afi­li­ats quan s’obre un judici per cor­rupció en com­pli­ment del que marca la llei de par­tits. El tot cas, el prin­ci­pal dilema rau en el fet de deter­mi­nar si els delic­tes pels quals el minis­teri públic l’acusa (pre­va­ri­cació i fal­se­dat docu­men­tal) s’inclo­uen en els paràmetres de la cor­rupció. La doc­trina és molt clara, com a mínim en el cas de la pre­va­ri­cació, però un informe del lle­trat Joan Ridao sobre la sus­pensió dels dipu­tats pre­sos per l’1-O, pro­ces­sats per mal­ver­sació, des­car­tava apli­car l’arti­cle 25.4 perquè no hi havia un enri­qui­ment, ni un ”canvi de fina­li­tat des­lle­ial dels cabals públics” ni un “sub­orn actiu i pas­siu”. El dilema, doncs, no és gens sen­zill, però esta­ria bé que s’intentés fer dei­xant al marge els apri­o­ris­mes ideològics i par­ti­dis­tes. Mala peça al teler.