4.199 I LAURA BORRÀS

Quatre mil dues-centes persones represaliades per l’Estat espanyol “per defensar el dret a l’autodeterminació”. La xifra la va donar a conèixer el president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, en un acte celebrat al recinte de la presó Model, un dels símbols de la repressió política i social. El president d’Òmnium va destacar la necessitat de “visibilitzar-los”, de posar noms i cognoms a les víctimes de la repressió. Una bona part de les persones que hi apareixen no acostumen a sortir als mitjans i viuen el seu calvari en silenci. D’altres, però, són molt més coneguts. La presidenta del Parlament, Laura Borràs, s’asseia a primera fila de l’acte, i el seu nom apareix entre els dels quatre mil dos-cents represaliats, tot i que la seva incorporació només hi era pel Catalangate i no pas pel presumpte fraccionament de contractes quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Precisament, aquesta mateixa setmana hem tingut coneixement que la fiscalia li demana sis anys de presó i vint-i-un d’inhabilitació. La mateixa Borràs s’ha apressat a remarcar que “la desproporció de les penes demostra la persecució política”.

En tot cas, el principal problema que afronta Laura Borràs no és només la seva inclusió o no a la llista com a “represaliada política”, sinó la decisió que haurà de prendre la mesa del Parlament sobre si la causa que l’afecta és un cas de corrupció. L’article 24.5 del reglament de la cambra diu que han de ser suspesos dels seus drets i deures els diputats als quals s’obri judici oral per “delictes vinculats a la corrupció”. Borràs l’ha criticat en diverses ocasions, perquè afirma que es va aprovar “sense supervisió jurídica” i que no respecta la presumpció d’innocència ni el dret a la tutela judicial, però els estatuts del seu partit també preveuen la suspensió automàtica dels afiliats quan s’obre un judici per corrupció en compliment del que marca la llei de partits. El tot cas, el principal dilema rau en el fet de determinar si els delictes pels quals el ministeri públic l’acusa (prevaricació i falsedat documental) s’inclouen en els paràmetres de la corrupció. La doctrina és molt clara, com a mínim en el cas de la prevaricació, però un informe del lletrat Joan Ridao sobre la suspensió dels diputats presos per l’1-O, processats per malversació, descartava aplicar l’article 25.4 perquè no hi havia un enriquiment, ni un ”canvi de finalitat deslleial dels cabals públics” ni un “suborn actiu i passiu”. El dilema, doncs, no és gens senzill, però estaria bé que s’intentés fer deixant al marge els apriorismes ideològics i partidistes. Mala peça al teler.