ELS DRETS NO ES REGALEN

No fa gaire temps, un activista dels drets humans –malauradament no es poden dissociar aquests dos termes– em deia que la lluita pels drets més bàsics no té mai treva, ni tan sols per aquells drets que se suposa que ja hem conquerit i fins i tot escrit en múltiples documents. Les Nacions Unides tenen un total de divuit tractats de drets humans, i només 5 països dels 193 que la integren els han signat tots, la constatació demolidora que l’interès dels estats pels drets humans és relatiu. Sovint són les mateixes lleis (les dels estats democràtics també) les que juguen en contra dels drets humans amb termes amplis i vagues com “pau social” o “ordre públic” per anar restringint, sense que es noti l’efecte, alguns drets. “Als governs, siguin del color que siguin, no els agrada la crítica”, m’aclaria davant la pregunta il·lusa de per què un estat democràtic ha de voler restringir drets.

M’ha fet pensar en aquella conversa amb el doctor en dret Karlos Castilla el dictamen emès aquesta setmana per l’advocat general del TJUE Richard de la Tour sobre el cas dels exiliats. Una part del plantejament de l’advocat general em va semblar del tot lògica: entre els estats de la UE i els seus tribunals, diu, ha de regir la confiança mútua, i si un d’ells envia una euroordre, desconfiar-ne ha de ser l’excepció. Hauria de ser així, però pressuposa, és clar, que en tots els estats d’aquest espai comú que anomenem Unió Europea es respecten els drets humans. Els documents, els tractats, i les declaracions de drets ho poden aguantar tot sobre el paper i, de fet, els estats europeus s’omplen la boca amb la democràcia i els drets dels ciutadans. Sovint no n’hi ha prou d’invocar aquests drets que tenim reconeguts els ciutadans, com el de decidir les qüestions que ens afecten a través de les urnes i el vot. O són els drets dels estats? Segur que no és ben bé el mateix.

Per veure que diferents tribunals espanyols han perseguit, sentenciat i utilitzat el dret a conveniència contra un col·lectiu, l’independentista, no cal ser jurista. Els conflictes polítics no es resolen als tribunals, però de vegades calen sentències i litigis estratègics com el que manté l’exili perquè se’ns reconeguin aquells drets que se suposa que ja tenim. Haurem d’esperar.