GUERRA JURÍDICA

Popu­lar­ment es coneix amb l’angli­cisme law­fare i es tracta d’un con­cepte rela­ti­va­ment recent en l’àmbit acadèmic –de fet va aparèixer per pri­mera vegada a mit­jan anys setanta– i que pro­ce­deix d’una bar­reja dels mots angle­sos law (llei) i war­fare (espai de guerra) i que es pot tra­duir com “guerra jurídica”. Es va començar a uti­lit­zar a ini­cis d’aquest segle i es fa ser­vir per denun­ciar els intents de des­gas­tar, desa­cre­di­tar, ero­si­o­nar i ensor­rar un govern, un par­tit, l’opo­sició o qual­se­vol que faci nosa a través dels tri­bu­nals i les lleis. La teo­ria vin­dria a defi­nir-lo d’aquesta manera i, d’acord amb la cons­trucció intel·lec­tual ela­bo­rada amb inde­pendència de tota apli­cació pràctica, no hau­ria d’espan­tar a ningú perquè, també afer­rats al con­cepte “en teo­ria”, un fet recol­zat en els tri­bu­nals i les lleis hau­ria de ser garan­tia prou sufi­ci­ent per ins­pi­rar con­fiança. Però, ai las, la pràctica del law­fare és, jus­ta­ment, tot el con­trari. Sota l’apa­rença de lega­li­tat i a través del sis­tema jurídic –amb el con­sen­ti­ment tàcit de jut­ges i coman­da­ments poli­ci­als–, es per­se­gueix la cai­guda d’opo­nents polítics fent ser­vir tots els mit­jans a l’abast, és a dir, seguint la cone­guda frase de l’antiga Roma, quan els dies es divi­dien en fas­tos i nefas­tos, Per fas et per nefas, és a dir: per mit­jans jus­tos o injus­tos. És una vari­ant del “tot s’hi val” tan sovin­te­jada en llocs on la democràcia és una dis­fressa per ama­gar cor­rupció, saqueig i polítiques extrac­ti­ves estruc­tu­rals. Es tracta, en llen­guatge dels països lla­ti­no­a­me­ri­cans, de la teo­ria i la pràctica del cop d’estat tou, un cop d’estat de fet però sense que es pro­du­eixi l’ender­ro­ca­ment del poder vigent. Hi ha un bon gra­pat de lli­bres que en par­len, d’aquest con­cepte, que és d’una actu­a­li­tat rabi­osa. La pre­si­denta del Par­la­ment, Laura Borràs, en va citar un durant l’entre­vista en el pro­grama FAQS. A Law­fare. L’estratègia de repressió con­tra l’inde­pen­den­tisme català (Voli­ana Edi­ci­ons), el seu autor, Damià del Clot, ens parla d’aquest con­cepte com la con­tinuïtat d’un altre, el dret penal de l’ene­mic, per com­ba­tre tot­hom que sigui con­si­de­rat una amenaça per a la raó d’estat amb l’alta judi­ca­tura espa­nyola actual.