‘CANÇÓ D’AMOR I DE GUERRA’

Quatre-centes persones ocupem tots els seients col·locats a la plaça de l’Església de l’Argilaga, un poble que no arriba als 200 habitants, al municipi de la Secuita (Tarragonès). Ja és negra nit i, a cel obert, una fresca amable ens retorna a la vida, després d’un dia sufocant. Som aquí per assistir a la representació de la sarsuela Cançó d’amor i de guerra, estrenada al Teatre Nou del Paral·lel el 16 d’abril del 1926. El primer títol de l’obra era Els soldats de l’ideal, difícil de pair pel governador civil de torn, de cognoms Milans del Bosch, digestió difícil si es té en compte que l’ideal en qüestió era la Revolució Francesa, la República i la llibertat i que s’estava en plena dictadura militar de Primo de Rivera. Ambientada en un poble del Vallespir (Catalunya del Nord), 134 anys després de l’escapçament del país pel Tractat dels Pirineus, no sorprèn la incomoditat de les dictadures amb passatges de l’obra, assumits pels públics de totes les èpoques com a veritables cançons patriòtiques i afirmacions considerades subversives, també durant el franquisme, quan fou tan inicialment prohibida com profusament representada. Em refereixo a passatges com ara: “Terra nostra, terra aimada, / per a tu la flor millor, / per al sant les flors boscanes, / per a tu les flors del cor!”, “Els pastors del Canigó, / per defensar la ramada, / tenim mastins i mandró / i un ganivet de muntanya”, “Dolça terra, terra nostra, / per a tu viurà el meu cor, / doncs teixires amorosa / el bressol del meu amor”, o bé “Pirineu, tes blanques comes / parlen a l’eternitat / dels combats i les victòries / que escriví el nostre passat.” I afirmacions com ara: “Omplirem els carrers de barricades”, “Salut i revolució!”, “Visca la República!”, “Res d’altars, res d’ermites. La República no està per això. Res de capelles, res d’epístoles ni de moixigangues”, en boca dels personatges.

Des del primer compàs de la sarsuela, amb la companyia Ciutat Comtal, el ballet Arrels i l’orquestra Chalumeaux, el que sentiu i veieu us sona familiar i proper, fins al punt de sorprendre-us de no recordar que tot de melodies que ara van sentint-se pertanyen a aquesta sarsuela i uns sons que arriben de l’oblit més llunyà ara prenen una vida nova i us reconcilien amb una tradició lírica sovint menystinguda, però ben arrelada entre les classes populars del país. La connexió entre l’obra i els assistents fa que aquests no s’estiguin de reaccionar-hi, espontàniament, aplaudint-ne els passatges més emotius o els més ben aconseguits, sigui pels músics, sigui pels membres del quadre escènic, sopranos, tenors o barítons. La música és de l’ontinyentí Rafael Martínez Valls, autor també, a banda de composicions musicals de caire religiós, d’un Himne a Barcelona i d’un Himne a Ontinyent, així com de la sarsuela  La legió d’honor (1930), que incorpora La Marsellesa i la sardana com a factors d’oposició a la dictadura. El llibret d’aquesta contextualitza una legió de soldats voluntaris catalans en un indret de Normandia, durant la I Guerra Mundial, fent gala, novament, d’una francofília republicana del tot acrítica, quan França apareixia com un referent polític d’idees i valors i la Catalunya del Nord no havia adquirit encara la dimensió nacional que ara ja va tenint.

Si bé la partitura de les dues sarsueles catalanes de més renom (Cançó d’amor i de guerra i La legió d’honor) és del valencià Martínez Valls, els autors de la lletra d’ambdues obres són els barcelonins Lluís Capdevila i Vilallonga (1893-1980) i Víctor Mora i Alzinella (1895-1960). El periodista i escriptor Capdevila va dirigir publicacions tan emblemàtiques com ara L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i el diari d’ERC La Humanitat, fundat per Lluís Companys. Forçat a l’exili a França amb la victòria franquista, s’incorporà a la Resistència contra els nazis amb el nom de Gerard de Saint Sauveur. Autor de la sarsuela La falç al puny (1931), amb música del mestre Manuel Blancafort, i de l’obra escènica 14 d’abril, claror d’alba (1935), va escriure una cinquantena llarga d’obres (teatre, sarsuela, novel·la, memòries, biografies), entre les quals la reeixida L’art de fumar en pipa, i va morir exiliat a Andorra. Víctor Mora, per la seva banda, era l’oncle de l’escriptor i guionista de còmics del mateix nom, el qual creà personatges com ara el Capitán Trueno i El Jabato. Mora, en solitari, va ser autor d’una vintena d’obres dramàtiques, entre les quals el drama patriòtic La cançó dels catalans (1922), L’hereu Riera (1926), La taverna d’en Mallol i La revolta (1930), Les noies de l’Estatut (1934) i Defensors de la terra (1936), en què barrejava dates emblemàtiques per a la història nacional amb referents de la cultura tradicional. Exiliat a Mèxic, on morí, hi treballà com a guionista per a la ràdio, el cinema i la incipient televisió.

La sarsuela, considerada sovint com la germana pobra de l’òpera italiana, és un gènere musical teatral nascut a Espanya a mitjan segle XVII, que va reprendre amb força dos segles després. Combina parts exclusivament instrumentals amb altres de cantades i altres de parlades. Al segle XIX, va tenir bona acollida a Cuba i Veneçuela, on s’amarà dels ritmes autòctons de cada país, i també a l’Argentina, on, amb el tango, configurà una nova expressió coneguda com a sainet crioll. Algunes de les sarsueles més conegudes porten la música d’autors d’aquí, com ara Doña Francisquita, d’Amadeu Vives; La dolorosa i La canción del olvido, de Josep Serrano (autor també de l’actual himne oficial valencià, conegut com a L’himne de l’exposició); La revoltosa, de Ruperto Chapí; La corte del faraón, de Vicent Lleó, i La del soto del parral, amb Joan Vert com a coautor de la música.

Durant la dècada dels cinquanta del segle XIX, es representaven sarsueles al Liceu de Barcelona, al Teatre Principal de València i al d’Alacant i, anys després, al Gran Café del Universo de Palma, en castellà i també en català. Les primeres en la nostra llengua són Setze jutges mengen fetge (1858), de Joan Muntó, i Un casament a Picanya (1859), de Francesc Palanca i Roca i Joan Garcia Català, ja seguides d’altres com ara L’Aplec del Remei, de J.A. Clavé, o bé Les enramades i Foc en l’era, de Salvador Giner, fins a un total de més de 400 sarsueles en llengua catalana. Actualment, a Ciutadella, continua representant-se, amb un èxit sempre renovat i gran participació del públic, Foc i fum (1884), la sarsuela costumista de Joan Benejam i Francesc Rosselló Sintes, conegut com el Mestre Rossó; a Palma, enguany mateix, l’Orfeó Ramon Llull ha fet un concert de sarsuela, i a Inca ha tingut lloc l’espectacle Sarsuela amb el cor. Fora una llàstima que ens deixéssim perdre un gènere que va arribar a ser molt popular i que, avui encara, és capaç de suscitar emocions, teixir complicitats i provocar entusiasme com vaig comprovar divendres passat a l’Argilaga. Tant de bo, arreu del país, els programadors culturals, tant públics com privats, se’n recordessin, de l’existència del patrimoni d’ahir, però, sobretot, dels intèrprets d’avui i de com, malgrat el pas del temps, la sarsuela com a espectacle està plenament legitimada per ser incorporada al calendari regular de l’oferta cultural, arreu del país. Potser més d’un s’enduria una sorpresa, atesa la seva capacitat d’atracció entre un públic integrat no solament per persones d’una certa edat i, d’altra banda, perfectament compatible per figurar al costat d’altres llenguatges teatrals, altres expressions musicals i altres formats escènics considerats més contemporanis i amb una tecnologia del tot moderna, però que, en cap cas, no poden esdevenir exclusius en els nostres escenaris fins al punt de tancar les portes a altres manifestacions, més encara si tenen darrere una història tan llarga i intensa de simpatia i arrelament. Segur que, a pobles i barris, hi hauria força gent que ho agrairia. Si el divendres 22 de juliol Cançó d’amor i de guerra era al Tarragonès, l’endemà, dissabte, i diumenge era a l’Auditori de Peguera, a Calvià (Mallorca), a càrrec del Cor de Calvià, com abans ho havia estat a Pollença, a L’Auditori de Barcelona o al Teatre Principal de Palma. Per alguna cosa deu ser...