De Salses a Guardamar
L’ESCUT VALENCIANISTA
Si Ximo Puig no pitja el botó nuclear abans, hi haurà eleccions a Corts valencianes en maig de l’any vinent, el 2023. Hi arribarem després de dues legislatures del que s’ha (auto)batejat com a Govern del Botànic –en referència al jardí de València on es va escenificar la primera signatura del pacte–, és a dir, el govern acordat per PSOE, Compromís i Unides Podem.
Aquest Consell es va posar en marxa en 2015, després de dues dècades de règim cleptocràtic del PP, un paradigma del saqueig i la corrupció. Ací hi va haver el canvi que el progressisme espanyol no va aconseguir a Madrid, per exemple; ara bé –i que quede clar que no ha dit ningú que això fos fàcil–, el simple fet de “no ser el PP” era un actiu d’una força indestructible que, així mateix, va funcionar perquè en 2019 aquell govern es revalidàs de manera quasi automàtica.
No estem ara, malauradament, en la mateixa conjuntura. L’últim any –i sobretot amb la (pitjor gestionada impossible) destitució de Mònica Oltra per un cas de guerra judicial (lawfare) de manual–, el Botànic ha entrat en mode accelerat d’autodestrucció, amb un PSOE que ja ni tan sols mira d’amagar que es troba més còmode amb el tornisme bipartidista.
La tercera legislatura del Botànic –si n’hi ha–, tanmateix, seria aquella en què ja s’hauria esvaït la carta de “no ser el PP” com a comodí justificatiu, quan de veres s’hauria de posar damunt la taula una política transformadora. No obstant això, si el Botànic ha estat un govern tímid en tots els àmbits, en el que podríem qualificar de nacional ho ha estat més encara.
I possiblement siga aquesta la tragèdia, amb tots els actors més pendents de la política madrilenya –Pedro Sánchez o Yolanda Díaz– en el pitjor moment. S’ha perdut una oportunitat d’or per a marcar una agenda valenciana que pogués servir d’escut contra un canvi de tendència a nivell estatal que arrossegue la política valenciana per la mateixa claveguera. Es mire com es mire, no es para la dreta extrema i l’extrema dreta sense valencianisme. I encara hi estem a temps.