EL RELAT, SEMPRE EL RELAT

No són pocs els qui, cada dia, s’aban­de­ren amb la Cons­ti­tució sor­gida a par­tir de la mort de Franco, la que esta­bleix el que són les bases de l’ano­me­nat règim del 78 i que ara s’està fent ser­vir com una coti­lla per impe­dir el desen­vo­lu­pa­ment democràtic d’un estat, quan havia de ser la garan­tia de con­so­li­dació democràtica després de més de qua­ranta anys de dic­ta­dura fran­quista.

Doncs bé, i per als qui s’auto­a­no­me­nen demòcra­tes, avui també auto­pro­cla­mats cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes, n’hi ha prou amb l’anàlisi de només un dels arti­cles d’aquest text legal per des­mun­tar totes dues qua­li­tats: no poden ser demòcra­tes ni defen­sar la Cons­ti­tució si ni tan sols són capaços de garan­tir-nos els drets reco­ne­guts en l’arti­cle 20.1.d del tan gas­tat text cons­ti­tu­ci­o­nal. D’acord amb aquest pre­cepte, se suposa que tenim garan­tit el dret de “rebre lliu­re­ment infor­mació veraç per qual­se­vol mitjà de difusió”, cosa que com­porta que qui està en dis­po­sició de donar-nos aquesta infor­mació ens ha de lliu­rar aque­lla que sigui veraç, que és, jus­ta­ment, el con­trari del que passa massa sovint al llarg dels últims anys i, pel que anem veient, també al llarg d’un període de temps molt més ampli.

Els relats que, entre altres coses, són la mani­pu­lació cons­ci­ent de la infor­mació amb fina­li­tat política és amb el que se’ns està ali­men­tant des de fa temps, en lloc de donar-nos infor­mació veraç, que és al que la Cons­ti­tució obliga els peri­o­dis­tes i els mit­jans de comu­ni­cació. El meca­nisme per què sor­gei­xen els relats és prou cone­gut, però no per això és menys nociu.

Alguna font ofi­cial explica un fet –de vega­des, fins i tot es docu­menta– a algun peri­o­dista de con­fiança que, dies més tard, el publica. A par­tir d’aquesta publi­cació, la notícia comença a tenir vida pròpia a través d’altres mit­jans, i el que no és altra cosa que un rumor malin­ten­ci­o­nat acaba con­ver­tint-se en notícia que una gran majo­ria de la ciu­ta­da­nia acaba cre­ient. Així, es genera una apa­rença de rea­li­tat molt peri­llosa per a qual­se­vol soci­e­tat democràcia que, hi insis­teixo, té dret a una infor­mació veraç.

Quan s’han donat aquest pro­ces­sos, i no n’hi ha hagut pocs casos, hem con­tac­tat amb els divul­ga­dors, que no vull ano­me­nar peri­o­dis­tes, i el pri­mer que ens diuen és: “bé, això m’ho ha dit una font com­ple­ta­ment sol­vent”, “això no ho hem con­tras­tat perquè la font ens ho ha asse­gu­rat” o “com he de dub­tar si qui m’ho està dient és com­ple­ta­ment sol­vent?”, i altres res­pos­tes per l’estil.

En rea­li­tat, sem­pre es tracta de fil­tra­ci­ons interes­sa­des, que, de vega­des, pro­ve­nen de les instàncies juris­dic­ci­o­nals més altes i, d’altres, dels cos­sos i for­ces de segu­re­tat de l’Estat o de jut­ges i fis­cals. És a dir, sem­pre d’una part interes­sada a ins­tal·lar un relat deter­mi­nat.

Ara, quan el jutge Aguirre s’ha vist obli­gat a sobre­seure Alay –atesa la ine­xistència de qual­se­vol indici de delicte– per la pre­sumpta “trama russa del procés”, és un bon moment per recor­dar com es va ins­tal·lar aquest relat, com n’estava d’allu­nyat de la rea­li­tat, com s’hi van sumar dese­nes de peri­o­dis­tes i el mal que amb un tre­ball tan repug­nant han fet a molta gent, Alay el pri­mer.

El cas d’Alay, i la falsa trama russa que mai no ha exis­tit, és un bon exem­ple de com de malalta pot estar una soci­e­tat i quanta res­pon­sa­bi­li­tat en aquesta malal­tia tenen molts peri­o­dis­tes que no són capaços, ara que s’ha des­co­bert la veri­tat, d’esme­nar-ho tot reco­nei­xent el mal fet i expli­cant l’autèntica “trama russa”, que no és altra cosa que una con­fa­bu­lació entre uns mem­bres dels cos­sos i for­ces de segu­re­tat de l’Estat deter­mi­nats, un jutge con­cret i un grup ampli de peri­o­dis­tes que sem­pre actuen de la mateixa manera i que no com­plei­xen ni amb les seves obli­ga­ci­ons pro­fes­si­o­nals ni amb les cons­ti­tu­ci­o­nals.

Infor­mació veraç no és la que fil­tren la Guàrdia Civil, la Policía Naci­o­nal, uns quants fis­cals o uns jut­ges cons­pi­cus. Infor­mació veraç és una cosa molt dife­rent, i els qui real­ment es con­si­de­ren peri­o­dis­tes hau­rien d’apren­dre la lliçó que aquesta “trama russa” ens ense­nya: no tot el que es fil­tra és veri­tat –més aviat, gai­rebé mai– i no hi ha pre­sumpció de vera­ci­tat per l’ori­gen de la font.

Un peri­o­dista, si real­ment ho vol ser, ha d’inves­ti­gar els fets amb objec­ti­vi­tat i seri­o­si­tat i treure les seves con­clu­si­ons sense ni tan sols pen­sar en com de bé o de mala­ment li cau l’afec­tat –víctima, en aquest cas–, ni els interes­sos que aquesta víctima repre­senta. No val pen­sar que algú hagi jugat amb foc o que sigui un tipus estrany (qui no és estrany en aquests moments de la vida?). El que és relle­vant són els fets i la seva con­tras­tació opor­tuna.

Ja fa anys que una sèrie de mit­jans, i molts peri­o­dis­tes, com­pren relats de fonts que no és que no siguin bones, és que sim­ple­ment són part del pro­blema i que els fan ser­vir per als seus objec­tius.

Villa­rejo, que dona per a mol­tes colum­nes d’opinió i infor­mació, ha posat al des­co­bert una sèrie de mani­o­bres i embulls de comu­ni­cació que per­me­ten qüesti­o­nar-se l’ètica i l’hon­ra­desa de molts, però que, a més, demos­tren com de vils i també de fal­ses poden ser les infor­ma­ci­ons fil­tra­des des de bones fonts, sem­pre poli­ci­als, fis­cals o judi­ci­als. Els àudios que estem sen­tint no en dei­xen cap dubte i, n’estic segur, quan hagin pas­sat ja alguns anys, sen­ti­rem els nous Villa­rejo par­lant de com per­ju­di­car Alay, Puig­de­mont, Boye, etc. I tot això amb el con­curs de peri­o­dis­tes que no com­plei­xen, ni tan sols, amb el més bàsic de la seva pro­fessió: ser veraços.

Pen­sar que el negoci de Villa­rejo va des­a­parèixer amb la seva detenció i impu­tació és no saber com de gros és aquest negoci i com d’arre­lat està en una soci­e­tat que està anes­te­si­ada per a pràcti­ques d’aquest tipus.

L’ano­me­nada trama russa del procés, que ja sabem que no exis­tia, és un bon exem­ple perquè els peri­o­dis­tes que se’n seguei­xen con­si­de­rant i que cre­uen que com­plei­xen una funció cons­ti­tu­ci­o­nal relle­vant facin autocrítica i ana­lit­zin quanta brossa es van creure i quanta male­dicència van difon­dre. Seria un bon exer­cici, un de caràcter democràtic cada cop més neces­sari.

El mateix els cor­res­pon als polítics que, de resul­tes de la ine­xis­tent “trama russa del procés”, s’han dedi­cat a trac­tar de treure rèdit d’infor­ma­ci­ons que no ho eren, sinó que eren autèntica pro­pa­ganda.

Si tenen cap dubte, i encara una mica de dig­ni­tat pro­fes­si­o­nal, només han d’ana­lit­zar no ja el cas d’Alay, a qui han inten­tat des­truir a costa d’una ine­xis­tent “trama russa del procés”, sinó els molts altres en què s’han ves­sat rius de tinta sobre l’única base de pseu­doin­for­mes poli­ci­als o judi­ci­als fil­trats opor­tu­na­ment i que no tenien més suport que el desig de modi­fi­car l’esce­nari polític o de des­truir els qui s’han defi­nit com a objec­tius.

Els objec­tius no sem­pre han estat ni són l’inde­pen­den­tisme, sinó tots els qui, d’una manera o una altra, no encai­xem en els plans d’una elit con­creta sus­ten­ta­dora del poder i que s’hi aferra sense mirar ni tan sols els mètodes que uti­litza. N’hi ha exem­ples, i molts, perquè la dinàmica d’actu­ació, el modus ope­randi d’aquests grups de poder –que estan dis­po­sats a tot per tal de con­ser­var el que o bé van here­tar del fran­quisme o bé van cons­truir a par­tir de l’esta­bli­ment d’un sis­tema polític que han pre­sen­tat amb èxit com a democràtic quan no ho és– sem­pre és el mateix.

El pro­blema és molt més pro­fund del que es creu, però el cas emblemàtic d’Alay, i aquesta supo­sada “trama russa del procés”, hau­ria de ser­vir per ini­ciar un procés d’intros­pecció, anàlisi i autocrítica que porti molts a can­viar de model i pas­sar a fer el que la Cons­ti­tució els mana: donar-nos infor­mació veraç, i que, per tant, en lloc de divul­gar tra­mes ine­xis­tents, es dedi­quin a inves­ti­gar les exis­tents autènti­ca­ment i que són, jus­ta­ment, aque­lles que els han estat ali­men­tant durant dècades.

Part del pro­blema també són els polítics que, gratuïtament i de manera irres­pon­sa­ble, es fan ressò d’aquest tipus de fal·làcies, i així pro­ven de treure rèdit de situ­a­ci­ons abjec­tes, cosa que reflec­teix el baix nivell moral d’aquests repre­sen­tants polítics que, en el fons, només es repre­sen­ten a si matei­xos i als seus interes­sos par­ti­cu­lars.

Però no tot és res­pon­sa­bi­li­tat dels peri­o­dis­tes i els polítics. També ho és nos­tra com a ciu­ta­dans lec­tors, recep­tors d’aquesta infor­mació i votants. Men­tre seguim accep­tant que se’ns enga­nyi d’aquesta manera en lloc de dedi­car-nos a exi­gir infor­mació de qua­li­tat, sem­pre veraç i política d’altura, no ens podrem quei­xar del que tenim. El procés és bidi­rec­ci­o­nal perquè qual­se­vol alter­na­tiva no només no porta a un canvi de para­digma, sinó que, a més, només ser­veix per con­so­li­dar l’actual, en què, abans que infor­mació, el que rebem som relats.